Un signe linguistique désigne une unité d'expression du langage.

PropertyValue
dbpedia-owl:abstract
  • Un signe linguistique désigne une unité d'expression du langage. Il est l'objet d'étude de différentes branches de la linguistique : la sémiotique ou sémiologie qui étudie les signes en général, qu'ils soient verbaux ou non verbaux; la sémantique qui étudie les concepts d'un point de vue linguistique, les signifiés et signifiants ; la phonétique et la phonologie qui étudient les sons et leurs fonctions dans les langues naturelles et en caractérisent les phonèmes.C'est Ferdinand de Saussure, professeur de linguistique à Genève et spécialiste du sanscrit, qui parle le premier de « signe linguistique » et qui introduit la distinction entre signifiant et signifié dans son Cours de linguistique générale (1906-1910), rédigé et édité par ses élèves en 1916.C'est justement en sanscrit que sont écrites les plus anciennes études connues sur le sujet avec par exemple le traité grammatical de Paṇini datant du Ier millénaire av. J.‑C.. Cette distinction du signe en lui-même est probablement mise en évidence par la confrontation du langage parlé en perpétuelle évolution à des écrits anciens, autorisant l'étude de ce signe distinctement de ce qu'il désigne.Il en découle des questionnements dépassant le cadre des civilisations sur les qualités de ce signe, notamment sur sa nature arbitraire ou naturelle dont Platon par exemple nous rapporte un débat dans le Cratyle.
  • Языково́й знак — единица языка (морфема, слово, словосочетание или предложение), служащая либо для обозначения предметов или явлений действительности и их отношений, либо для обозначения отношений между элементами языка в составе сложных знаков; выразитель данного языкового значения. Морфемы, способные реализовывать значения лишь в комбинации с другими знаками, могут быть названы полузнаками или частичными знаками (в противопоставлении полным, отнесённым непосредственно к обозначаемой ситуации — референту, денотату).
  • El signe lingüístic o paraula és un conjunt de sons o grafies (significant) que porten associat un contingut mental (significat) que comparteixen en els seus trets generals els parlants d'una llengua. Al llarg de la història hi ha hagut diverses polèmiques sobre la natura del signe, les més destacades són: Si la natura de la unió entre significant i significat és totalment arbitrària i convencional o si hi ha motivacions en l'estructura del món o del propi llenguatge. Si el significat és realment comú entre els parlants d'un idioma o només s'accepta per facilitar la comunicació. Si cal distingir més components intermedis. Si el signe modela la realitat o si la realitat motiva el signe. Si el significat d'una paraula és comú a tots els éssers humans i en canvi els significants diferents es deuen només a l'existència de diversos idiomes.La lingüística té en el signe lingüístic un dels principals objectes d'estudi, però d'ell també s'ocupen la semiòtica i la filosofia.
  • Езиковият знак, това са думите и други значещи елементи в езика, които според модела на Сосюр, произвеждат зачения на принципа означаващо и означаемо, където означаващото е фонетичният сегмент (тоест например думата, марфемата), а означаемото е идеационният елемент. „Знакът е основна единица на езика (даден език в дадено време). Всеки език е пълна, крайна и цялостна система от знаци. Речта (говорът на индивида) е външната манифестация на езика.“ (Сосюр)Това разбиране за езика, което е семиотично, произхожда от общия семиотичен принцип и дефиниция на знака (бил той лингвистичен или не) като вещ, взета в отношение спрямо друга вещ, за да я представя (репрезентира). В действителност означаемото е идеята, представата за реалната вещ в ума, която се репрезентира чрез означаващото в езика. В същото време тази „реална вещ“ може да е не само материален обект от действителността (стол, къща, балкон, река, небе), но концепция (комунизъм, билингвизъм, красота и т.н.). В семиотиката най-общо знакът има условен характер - тоест дадено нещо в една ситуация е вещ, а в друга не е, т.е нещо „стои“ за нещо, което може да бъде реално, но може и да не съществува материално. Първи се опитват теоретично да обяснят условния характер на езика стоиците от Мегарската школа. От тях води началото си едно от съвременните мнения за същността на езиковия знак, тоест това на Сосюр, което беше посочено по-горе, а именно, че езиковият знак представлява отношение между означаващо, означаемо и обект. Означаващото е единичен звук или съчетание от звуци; означаемото е този предмет, който е означен в езика със звука, но който ние постигаме чрез разсъдъка (тоест това е самата идея), като съществуващ преди това (понятие); обектът е самият предмет. Обектът и звукът са телесното (те и двата биват материални), докато означаемото е безтегловното (идеално). Следователно езиковият знак има тристранна природа и материален характер. Като в лингвистиката най-общо се обозначават със „знак“ думите.Според Сосюр, езиковият знак свързва не предмет и име, а понятие (означаемо) и акустичен образ (означаващо, психически отпечатък на звука - представа получена от сетивата ни). Следователно езиковият знак има двустранна природа - отношението между означаващо и означаемо. Обектът не влиза в същността на знака, но езиковият знак има отношение към обекта чрез понятието към обекта. Езиковият знак няма материален характер, а двустранна психическа същност.
  • El signo lingüístico es una realidad que puede ser percibida por el hombre mediante los sentidos y que remite a otra realidad que no está presente. Es una construcción social que funciona dentro de un sistema lingüístico y que pone un "elemento" en lugar de otro. Como sistema, tiene la capacidad de aplicarse a sí mismo y de explicar los demás sistemas de signos; pero es importante advertir que en la lingüística y en la semiótica la teoría define al objeto, y por lo tanto el signo es consecuencia de una perspectiva teórica.El signo lingúístico fue abordado por dos autores diferentes, por un lado Ferdinand de Saussure y por el otro Charles S. Peirce, quienes a finales del siglo XIX desarrollaron sus estudios en los cuales abordaron un mismo fenómeno: el signo, pero desde diferentes perspectivas: Saussure utiliza una perspectiva lingüística, mientras que la de Peirce es lógico-pragmática. Y ambos sentaron las bases de lo que hoy se conoce como la "Teoría General de los Signos". Si se tiene en cuenta al signo desde la perspectiva del estudio de F. Saussure este establece un signo compuesto de dos caras biplánico: un significado, que es el concepto; y un significante, que es la imagen acústica. Desde el estudio que realiza C. Peirce, el signo en un compuesto signo lingüistico para F. Saussure. Ferdinand de Saussure se opone a que se considere al signo lingüístico como una entidad unitaria, que implique concebir a la lengua como una nomenclatura (es decir, una simple lista de términos que se corresponden con las cosas), suponiendo que las ideas son preexistentes a los signos. Él plantea que la unidad lingüística es una entidad biplánica compuesta por dos términos: un concepto y una imagen acústica. El concepto está archivado en la mente de los hablantes de la lengua y puede ser descrito como un haz de elementos mínimos de significado, de modo tal que el concepto “perro” se expresaría como el conjunto integrado por “animal”, “mamífero”, “canino”, “masculino”. En cambio, la imagen acústica no es el sonido (cosa netamente material), sino la huella psíquica que deja en nuestro cerebro. Estos dos elementos están íntimamente unidos y se reclaman entre sí. Luego Saussure reemplazó concepto e imagen acústica por significado y significante respectivamente. Para Saussure el signo lingüístico posee dos características principales: La arbitrariedad del signo lingüístico: hace referencia a que el signo es arbitrario en el sentido que la unión entre el significado y el significante es inmotivada, es decir, puramente convencional. Arbitrario con relación al significado, ya que el enlace que une el significado con el significante es inmotivado; es decir que el significado puede estar asociado a cualquier nombre y que por lo tanto no existe un nexo natural entre ellos. Por ejemplo, en los sinónimos (varios significantes y un solo significado), las lenguas (español: tiza, inglés: chalk), incluso en las onomatopeyas (español: quiquiriquí, francés: coquerico) y las exclamaciones (español:¡ay!, alemán:¡au!). Carácter lineal del significante: Los elementos del significante lingüístico se presentan uno tras otro formando una cadena ya que el significante se desenvuelve en el tiempo únicamente y tiene los caracteres que toma de éste. El signo es lineal porque el significante se desenvuelve sucesivamente en el tiempo, es decir, no pueden ser pronunciados en forma simultánea, sino uno después del otro, en unidades sucesivas que se producen linealmente en el tiempo. Por ejemplo, ¡a-c-a-b-o-d-e-ll-e-g-a-r!. Por otra parte Saussure hace referencia al concepto de “Mutabilidad e Inmutabilidad del Signo”. Lo que Saussure intenta diferenciar, por un lado, es que la Inmutabilidad se refiere a que un significante es elegido libremente con relación a la idea que representa pero impuesto con relación a la comunidad lingüística que lo usa. Por el otro, se refiere a la Mutabilidad del signo, es decir, a un cambio o alteración del mismo ya que éste se continúa en el tiempo, la cual siempre conduce a un desplazamiento de la relación entre el significado y el significante.
  • A jelekkel foglalkozó tudomány, a meghatározása szerint jel a valóság egy olyan, érzékszerveinkkel felfogható (látható, tapintható, hallható) darabja, jelensége; amely az (emberi vagy állati, vagy egyéb) elme vagy értelem számára egy másik valóságdarabra, jelenségre utal (Georg Klaus megállapítása).Azt a valóságdarabot, tárgyat, ami jelként egy másik tárgyra utal, a jel jeltestének, míg azt a valóságdarabot vagy tárgyat, amelyre a jeltest utal, a jel jelöletének (denotátumának) vagy jelentésének nevezzük (a jelentés szó manapság azonban inkább egy másik, lentebb leírt értelemben használatos). E kifejezésmód használatakor figyeljünk arra, hogy a „jel” szót itt már az előbbi definícióbelinél tágabb értelemben használtuk: ott csak a jeltestet jelentette, itt már a jeltest és a jelölet sajátos viszonyát vagy együttesét.A jelet mint mesterségesen teremtett vagy manipulált valóságdarabot, a jeltest által megjelölt jelölet (és/vagy jelentés), információ képzésére, tárolására, átalakítására és továbbítására használják (L. O. Reznyikov).
  • A definição clássica de signo é algo que é usado, referido ou tomado no lugar de outra coisa (aliquid pro aliquo). A palavra signo, portanto, pode abarcar desde os "signos naturais", também chamados de índices ou sintomas, como as nuvens carregadas e a fumaça, que indicam (são índices de) chuva e fogo, respectivamente; até os signos substitutivos (ícones), como a maquete de um edifício, a planta de uma casa ou o retrato de uma pessoa e os símbolos (a bandeira de um país, a suástica, a estrela de David, etc.).O signo linguístico é, em contrais às nuvens carregadas da chuva e à fumaça, um signo artificial. Por outro lado, o signo linguístico é o signo propriamente dito, em oposição aos signos com expressão derivativa, como os sinais, os signos substitutivos e os símbolos, mencionados anteriormente. O signo linguístico é artificial pois remonta uma relação arbitrária entre um significado e um significante, como descrito por Ferdinand de Saussure, em seu Curso de Linguística Geral. Saussure definiu o signo linguístico como o formativo da relação (sua formante) entre um conceito e uma imagem sonora. Tanto conceitos, como imagens sonoras, são entidades mentais. A imagem acústica (ou sonora) "não é o som material, físico, mas a impressão psíquica dos sons, perceptível quando pensamos em uma palavra, mas não a falamos".Ao pensarmos na linguagem verbal, tendo a língua como código, os signos linguísticos são, então, os responsáveis pela representação das ideias, sendo esses signos as próprias palavras que, por meio da fala ou da escrita, associamos a determinadas ideias. A relação entre esses dois formantes do signo, então, é uma função indissociável e definidora de seus funtivos.Esquematicamente, um signo consiste em: um conceito - ou seja, o significado (signifié) uma imagem acústica - ou seja, o significante (signifiant), ou forma fonológica em termos generativos.Em termos simples, um signo é toda unidade portadora de sentido.== Notas ==
  • Ein Zeichen ist im weitesten Sinne etwas, das auf etwas anderes hindeutet, etwas bezeichnet. Zeichentheoretiker sehen darin ein semiotisches Phänomen und bestimmen im engeren Sinne Zeichen als eine Unterklasse dieses Phänomens. Dort stehen Zeichen anderen semiotischen Phänomenen wie den Symbolen und Anzeichen (vgl. Index, Signal) gegenüber. Sprachzeichen sind Grundelemente einer Sprache.Zeichen ist dabei allgemein etwas Unterscheidbares, dem eine Bedeutung zugesprochen wird; ein sprachliches Zeichen als Grundelement eines Kommunikationssystems (also auch Gesten, Gebärden, Laute, Markierungen auch Symbole).Zeichen kommt aus indogermanisch dei für „hell glänzen“, „schimmern“, „scheinen“, und wird im Althochdeutsch zu zeihhan „Wunder“, „Wunderzeichen“. Dem deutschen Wort liegt ursprünglich die irdische Erscheinung einer höheren Macht zugrunde.
  • Hizkuntzalaritzan, zeinua adierazgarriaren eta adieraziaren arteko lotura uztartzen duen unitate linguistikoa da. Zeinu linguistikoaren teoria Saussurek landu zuen. Haren arabera, zeinua bi aurpegi (adierazgarria eta adierazia) dituen batasuna da; horren ezaugarri nagusiak hauek dira: hautazkoa edo arbitrarioa izatea, egitura lineala izatea, une jakin batean aldaezina izatea, eta, denboran zehar bilakatuz doalako berriz, aldakorra izatea. Zeinua hautazkoa da, berez ez delako inolako loturarik adierazgarriaren eta adieraziaren artean (kontzeptu bera hots guztiz desberdinez adieraz daiteke hizkuntza batean eta bestean: euskaraz, mahai, gaztelaniaz mesa, frantsesez table, adibidez). Zeinua lineala da, hotsak denboran gauzatzen direlako, hots-kate bat eratuz (idazketan, hala ere, espazioak hartzen du denboraren lekua). Zeinua aldaezina da une jakin batean aztertzen denean, hiztun batek zeinuaren esanahia aldatuz gero ez baita komunikazio-funtzioa betetzen (batek mahaiari etxe deituko balio eta etxeari mahai, komunikazio-arazoak izango lituzke besteekin hitz egitean); zeinua hiztun-taldeak finkatzen du, eta gizabanakoak horretara makurtu behar du. Azkenik, zeinua aldakorra da, hizkuntza aldatuz doalako eta bere bilakaeran zehar zeinua ere (hotsaren eta haren esanahiaren arteko lotura) aldarazten duelako. Saussureren ondorengo hizkuntzalariek zehaztu eta, zenbaitetan, aldatu ere egin dute zeinuaren teoria, Benvenistek bereziki.
  • Tanda dalam linguistik didefinisikan sebagai guratan yang tampak pada permukaan, bersifat konvensional dan dipakai sebagai satuan grafis dasar dalam sistem aksara. Tanda digunakan untuk menggambarkan atau merekam gagasan, kata, suku kata, fonem, atau bunyi.
  • シニフィアン(signifiant)とシニフィエ(signifié)は、フェルディナン・ド・ソシュールによってはじめて定義された言語学用語。
  • Znak je v lingvistice (resp. v sémiotice) definován jako „něco, co něco jiného zastupuje.“ Znak není přirozenou vlastností dané věci, nýbrž je jeho reprezentantem. Znak je souvislost mezi pojmenováním a významem. Znaky lze podle intenzity vazby mezi znakem a zastupovanou věcí rozdělit na ikonu, index a symbol.Přirozenost znaků byla dlouho diskutována ve filosofii. Zpočátku v lingvistice a později v sémiotice existovaly dva myšlenkové proudy: jedni prosazovali, že znaky jsou dyadické; druzí tvrdili, že znaky jsou interpretovány rekurzivním způsobem triadických vztahů.
dbpedia-owl:thumbnail
dbpedia-owl:wikiPageID
  • 4223481 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageLength
  • 35885 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageOutDegree
  • 117 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageRevisionID
  • 110928062 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageWikiLink
prop-fr:wikiPageUsesTemplate
dcterms:subject
rdfs:comment
  • Un signe linguistique désigne une unité d'expression du langage.
  • Tanda dalam linguistik didefinisikan sebagai guratan yang tampak pada permukaan, bersifat konvensional dan dipakai sebagai satuan grafis dasar dalam sistem aksara. Tanda digunakan untuk menggambarkan atau merekam gagasan, kata, suku kata, fonem, atau bunyi.
  • シニフィアン(signifiant)とシニフィエ(signifié)は、フェルディナン・ド・ソシュールによってはじめて定義された言語学用語。
  • Езиковият знак, това са думите и други значещи елементи в езика, които според модела на Сосюр, произвеждат зачения на принципа означаващо и означаемо, където означаващото е фонетичният сегмент (тоест например думата, марфемата), а означаемото е идеационният елемент. „Знакът е основна единица на езика (даден език в дадено време). Всеки език е пълна, крайна и цялостна система от знаци.
  • El signo lingüístico es una realidad que puede ser percibida por el hombre mediante los sentidos y que remite a otra realidad que no está presente. Es una construcción social que funciona dentro de un sistema lingüístico y que pone un "elemento" en lugar de otro.
  • Языково́й знак — единица языка (морфема, слово, словосочетание или предложение), служащая либо для обозначения предметов или явлений действительности и их отношений, либо для обозначения отношений между элементами языка в составе сложных знаков; выразитель данного языкового значения.
  • A definição clássica de signo é algo que é usado, referido ou tomado no lugar de outra coisa (aliquid pro aliquo).
  • Ein Zeichen ist im weitesten Sinne etwas, das auf etwas anderes hindeutet, etwas bezeichnet. Zeichentheoretiker sehen darin ein semiotisches Phänomen und bestimmen im engeren Sinne Zeichen als eine Unterklasse dieses Phänomens. Dort stehen Zeichen anderen semiotischen Phänomenen wie den Symbolen und Anzeichen (vgl. Index, Signal) gegenüber.
  • A jelekkel foglalkozó tudomány, a meghatározása szerint jel a valóság egy olyan, érzékszerveinkkel felfogható (látható, tapintható, hallható) darabja, jelensége; amely az (emberi vagy állati, vagy egyéb) elme vagy értelem számára egy másik valóságdarabra, jelenségre utal (Georg Klaus megállapítása).Azt a valóságdarabot, tárgyat, ami jelként egy másik tárgyra utal, a jel jeltestének, míg azt a valóságdarabot vagy tárgyat, amelyre a jeltest utal, a jel jelöletének (denotátumának) vagy jelentésének nevezzük (a jelentés szó manapság azonban inkább egy másik, lentebb leírt értelemben használatos).
  • Znak je v lingvistice (resp. v sémiotice) definován jako „něco, co něco jiného zastupuje.“ Znak není přirozenou vlastností dané věci, nýbrž je jeho reprezentantem. Znak je souvislost mezi pojmenováním a významem. Znaky lze podle intenzity vazby mezi znakem a zastupovanou věcí rozdělit na ikonu, index a symbol.Přirozenost znaků byla dlouho diskutována ve filosofii.
  • El signe lingüístic o paraula és un conjunt de sons o grafies (significant) que porten associat un contingut mental (significat) que comparteixen en els seus trets generals els parlants d'una llengua. Al llarg de la història hi ha hagut diverses polèmiques sobre la natura del signe, les més destacades són: Si la natura de la unió entre significant i significat és totalment arbitrària i convencional o si hi ha motivacions en l'estructura del món o del propi llenguatge.
  • Hizkuntzalaritzan, zeinua adierazgarriaren eta adieraziaren arteko lotura uztartzen duen unitate linguistikoa da. Zeinu linguistikoaren teoria Saussurek landu zuen. Haren arabera, zeinua bi aurpegi (adierazgarria eta adierazia) dituen batasuna da; horren ezaugarri nagusiak hauek dira: hautazkoa edo arbitrarioa izatea, egitura lineala izatea, une jakin batean aldaezina izatea, eta, denboran zehar bilakatuz doalako berriz, aldakorra izatea.
rdfs:label
  • Signe linguistique
  • Jel
  • Sign (linguistics)
  • Signe lingüístic
  • Signo linguístico
  • Signo lingüístico
  • Tanda
  • Zeichen
  • Zeinu (hizkuntzalaritza)
  • Znak (lingvistika)
  • Езиков знак
  • Языковой знак
  • シニフィアンとシニフィエ
owl:sameAs
http://www.w3.org/ns/prov#wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbpedia-owl:wikiPageDisambiguates of
is dbpedia-owl:wikiPageRedirects of
is dbpedia-owl:wikiPageWikiLink of
is foaf:primaryTopic of