Les socii («alliés») étaient les tribus autonomes et cités-états de la péninsule italienne dans l'alliance militaire permanente réalisée avec la République romaine jusqu'à la Guerre sociale de 91-88 avant J.-C..

PropertyValue
dbpedia-owl:abstract
  • Les socii («alliés») étaient les tribus autonomes et cités-états de la péninsule italienne dans l'alliance militaire permanente réalisée avec la République romaine jusqu'à la Guerre sociale de 91-88 avant J.-C..
  • Союзники в римской истории — В отношении Рима к своим союзникам мы можем отличить три периода: 1) латинский союз, до прекращения его после латинской войны 340 и сл. гг. до Р. Х.; 2) италийский союз, до получения всеми союзниками прав римского гражданства, посредством lex Julia de civitate sociis donda 90 г.; 3) союзники в последние годы республики и во времена империи.
  • The socii (/ˈsoʊʃiaɪ/ in English; "allies") were the autonomous tribes and city-states of the Italian Peninsula in permanent military alliance with the Roman Republic until the Social War of 91–88 BC. After this conflict, all Rome's peninsular Italian allies were awarded Roman citizenship and their territories incorporated in the Roman state. The Romans themselves referred to their confederates as the socii Latini ("Latin allies"), although most were not members of the Latin tribe strictly speaking, but members of various other Italian tribes and city-states. In everyday usage, the word socius /ˈsoʊʃəs/ could mean "associate" or "partner" in general.The alliance had its origin in the foedus Cassianum ("Treaty of Cassius", 493 BC) signed by the fledgling Roman republic with its neighbouring Latin city-states shortly after the overthrow of the Roman monarchy in 510 BC. This provided for mutual defence by the two parties on the basis of an equal contribution to the annual military levy, which was probably under Roman overall command. The terms of the treaty were probably more acceptable to the Latins than the previous type of Roman hegemony, that of the Tarquin kings, as the latter had probably required the payment of tribute and not a simple military obligation.The foedus served as the basic template for Rome's settlement with the large array of tribes and city-states of the whole Italian peninsula that it subjugated during the period 338–264 BC. At the start of this period, the original Latins were mostly granted Roman citizenship. But the terms of the foedus was extended to about 150 other tribes and city-states. When a state was defeated, a part of its territory would be annexed by Rome to provide land for Roman/Latin colonists. The latter, although Roman citizens, were required to give up their citizen rights on joining a colony, and accept the status of socii. This was in order that Latin colonies could act as "watchdogs" on the other socii in the allied military formations, the alae. The defeated state would be allowed to keep the rest of its territory in return for binding itself to Rome with a perpetual treaty of military alliance. This would require the ally to "have the same friends and enemies as Rome", effectively prohibiting war against other socii and surrendering foreign policy to Rome. Beyond this, the central, and in most cases sole, obligation on the ally to contribute to the confederate army, on demand, a number of fully equipped troops up to a specified maximum each year, to serve under Roman command.The Roman military alliance had fully evolved by 264 BC and remained for 200 years the basis of Roman military organisation. From 338 BC to 88 BC, Roman legions were invariably accompanied on campaign by roughly the same numbers of allied troops organised into two units called alae (literally: "wings", as allied troops would always be posted on the flanks of the Roman battle-line, with the Roman legions holding the centre). 75% of a normal consular army's cavalry was supplied by the Italian socii. Although the socii provided around half the levies raised by Rome in any given year, they had no say in how those troops were used. Foreign policy and war were matters exclusively in the hands of the Roman Consuls and the Roman Senate. The latter, in turn, was a narrow, self-perpetuating 300-strong clique of wealthy men who monopolised power in the Roman republic, despite the theoretical sovereignty of the Roman people.Despite the loss of independence and heavy military obligations, the system provided substantial benefits for the socii. Most importantly, they were freed from the constant threat of aggression from their neighbours that had existed in the anarchic centuries prior to the imposition of the pax Romana. In addition, the Roman alliance protected the Italian peninsula from external invasion, such as the periodic and devastating incursions of Gauls from the Po Valley. Although no longer in control of war and foreign policy, each socius remained otherwise fully autonomous, with its own laws, system of government, coinage and language. Moreover, the military burden was only half that shouldered by Roman citizens, as the latter numbered only about half the population of the socii, but provided around half the total levies. Despite this, allied troops were allowed to share war booty on a 50–50 basis with Romans.Despite these benefits, many socii rebelled against the alliance whenever the opportunity arose. The best opportunities were provided by the invasions of Italy by the Greek king Pyrrhus in 281–75 BC and by the Carthaginian general Hannibal in 218–03 BC. During these, many socii joined the invaders, mostly Oscan-speakers of southern Italy, most prominently the Samnite tribes, who were Rome's most implacable enemy. At the same time, however, many socii remained loyal, motivated primarily by antagonisms with neighbouring rebels. Even after Rome's disaster at the Battle of Cannae (216 BC), over half the socii (by population) did not defect and Rome's military alliance was ultimately victorious.In the century succeeding Hannibal's War (201–91 BC), Italy was no longer threatened by external invasion (save by the occasional Gallic or Germanic horde) and Rome and her allies embarked on aggressive expansion overseas, in Spain, Africa and the Balkans. Despite the fact that the alliance was no longer acting defensively, there was virtually no protest from the socii, most likely because the latter benefited equally in the enormous amounts of war booty yielded by these campaigns.But, beneath the surface, resentment was building among the socii about their second-class status as peregrini i.e. non-citizens (except for the Latin colonists, who could regain their citizenship by moving to Roman territory). The Roman military confederation now became a victim of its own success in forging a united nation out of the patchwork of ethnicities and states. The socii rebelled en masse, including many that had remained steadfast in the past, launching the so-called Social War. But unlike on previous occasions, their aim was to join the Roman state as equal citizens, not to secede from it. Although the socii were defeated on the battlefield, they gained their main demand. By the end of the war in 88 BC, all inhabitants of peninsular Italy had been granted the right to apply for Roman citizenship.
  • Socii, más néven foederati, azaz szövetségesek. Az elnevezés alatt leginkább a Római Birodalom itáliai szövetségeseit szokás érteni, bár maguk a rómaiak ennél jóval szélesebb körben alkalmazták a „socii atque amici populi Romani", azaz a római nép szövetségesei és barátai elnevezést. Itália rómaiak által történt meghódítása egyfajta katonai szövetségi rendszert hozott létre, amelyben a megvert törzsek névleg függetlenek maradtak ugyan, ám valójában alárendelt helyzetben voltak. E kapcsolatot szövetségi egyezményekkel szentesítették, ez volt a foedera. E megállapodások lehettek kedvezőek, illetve kevésbé kedvezőek a „Rómával szerződők" számára, attól függően, hogy a szerződést önként írták alá, vagy pedig egy Rómától elszenvedett vereség után. A minta az i. e. 493-ban megkötött foedus Cassianum volt, amelyet Róma kötött a Latin Szövetséggel. A pun háborúk alatt több, mint 150 ilyen szerződést kötöttek, s a nem római Itália minden népe ilyen függő viszonyba került Rómával. A foederában elsősorban katonai együttműködést szorgalmaztak, ami a gyakorlatban azt jelentette, hogy minden szövetséges köteles volt katonai egységeket küldeni a harcoló rómaiaknak (vö. Legio és Auxilia). A római köztársaság középső szakaszában az ilyen egységek a teljes római haderő akár kétharmadát is kitehették. Az i. e. 2. század véfén Róma több vonatkozásban is elzárkózó, megkülönböztető politikát kezdett folytatni a sociikkel szemben, az egyre fokozódó római katonai igényekkel együtt ez komoly elégedetlenséget váltott ki a szövetségesek körében, s a Szövetséges háborúhoz vezetett. Róma nagy veszteségek árán győzött ugyan, de ki kellett elégítenie a szövetségesek politikai igényeit: megkapták a római polgárjogot (civitas Romana), s ezáltal szervesen betagozódtak a római államba.
  • Soci (plural llatí socii) fou el nom donat als aliats romans per aquestos. Des que Roma va establir aliances amb els pobles i ciutats veïnes es va donar a aquestes nacions el nom de socis. Quan es va dissoldre la Lliga Llatina, el nom de llatins era donat artificialment a un gran nombre d'italians pocs dels quals eren habitants del Latium encara que gaudien de dret llatí, es va fer necessari marcar les diferencies entre aquestos llatins i els altres aliats; els llatins foren anomenats Nomen Latinum i la resta socis.Aquestos socis eren pobles conquerits o sotmesos voluntàriament, i conservaven les lleis pròpies internes però estaven aliats a Roma; la seva política militar i exterior estava supeditada a Roma; alguns dels pobles havien perdut el dret a les pròpies lleis però Roma el va retornar més tard. La condició de dependència des aliats era variable però en tot cas cap era independent, si bé nominalment es mantenia la ficció d'estats independents aliats. Es podien dividir en dos grans grups, el que s'havien sotmès a Roma i havien conservat les seves lleis i els que havien estat conquerits i les havien perdut però després el senat romà els hi havia retornat (com les ciutats dels hèrnics); dins d'aquestos dos grups hi havia nombroses variacions. La condició de llatí era doncs un entremig: no tenien ciutadania romana però eren formalment dependents de Roma; els socis no tenien ciutadania i eren nominalment independents però de fet dependents. Es coneix un cas fins i tot que la condició d'aliat (soci) es va donar a un individual (Onèsim de Macedònia).El senat romà podia ordenar als aliats sotmetre la seva legislació a la romana en els casos que ho considerava necessari. I de fet, la mateixa pressió política impedia als socis de prendre decisions autònomes, i més que rebre ordes feien el que s'esperava que fessin; la legislació romana s'aplicava a més a més en diversos aspectes que generalment no tenien legislació pròpia i progressivament les lleis dels aliats van esdevenir les mateixes que la llei romana. Però els aliats no gaudien dels drets de ciutadania, que van reclamar a l'anomenada guerra social (90 aC-89 aC)Els deures dels socis consistien en subsidis en tropes, diners, gra, vaixells, i altres quan Roma ho demanava. El nombre de soldats romans era decretat cada any pel senat i els cònsol determinaven els que cada aliat havia d'enviar, i el lloc de concentració d'aquestes tropes. La infanteria aliada era en general més nombrosa que la romana i la cavalleria era unes tres vegades la romana. Els aliats estaven dirigits per dotze prefectes nomenats pels cònsols, equivalents als dotze tribuns militars a les legions consulars; els prefectes es creu que eren escollits entre els aliats; la infanteria era dividida en cohorts i la cavalleria en turmes (turmae); va existir també alguna legió formada per aliats; la paga era satisfeta pels estats dels que venien que nomenaven qüestor pagadors a aquests efectes; el menjar el proveïa l'estat romà; la infanteria aliada rebia el mateix menjar que les tropes romanes però la cavalleria aliada rebia només dos terços del que rebia la cavalleria romana; en el botí rebien la mateixa part que els romans.Els aliats foren enviats ocasionalment com a colons junt amb romans. En cap cas els aliats podien agafar les armes per un acord del seu estat, i si existia una disputa entre aliats l'havia d'arreglar el senat romà. Després del 173 aC els magistrats romans que viatjaven per Itàlia van començar a exigir pagaments, allotjament, subministraments i altres serveis als aliats. Per obtenir protecció contra els abusos les ciutats o pobles aliats havien de buscar un patró a Roma (per exemple Samni va escollir patró a Fabrici Luscí i el senat va reconèixer aquesta relació clientelar i va delegar en el patró algunes de les decisions que normalment hauria d'haver pres per si mateix). Els socis que es revoltaven contra Roma perdien sovint la seva llibertat interior o el dret a servir a l'exèrcit romà (considerat un honor); els aliats van provar a la segona meitat del segle II aC i començament del segle I aC d'obtenir la ciutadania, però per mitjans pacífics no ho van aconseguir. Després de la guerra, que van perdre, finalment van obtenir allò que abans se'ls havia denegat. Amb l'extensió de la ciutadania a tots els italians es van acabar els socis.En endavant es va donar el nom de socis estats aliats, que van ser de dos tipus: Foedus aequum, donat als tractats d'aliança amb els estats sobre els que no s'havia obtingut una victòria decisiva o amb els que no s'havia estat en guerra. Foedus iniquum, donat als tractats d'aliança signats amb un estat derrotat pels romans que entrava en l'aliança com a proposta del vencedor o per imposició. En aquest cas després de l'aliança, l'estat client havia de complir amb tot el que Roma demanava; les tropes que aportaven però no combatien en primera línia i eren considerades milites auxiliare, auxiliarii, auxilia, o auxilia externa.
  • Als Socii (lateinisch) wurden Bundesgenossen der römischen Republik bezeichnet, insbesondere auch die von ihnen für das römische Heer gestellten Truppen.Die verschiedenen Formen, in denen italische Völker oder Städte an Rom gebunden waren, werden in der modernen Forschung als Bundesgenossensystem bezeichnet. In den Verträgen (foedera, Singular: foedus), die mit Rom geschlossen wurden, war die Stellung von Truppen durch die Bundesgenossen festgelegt, die zusammen mit den römischen Legionen das Heer der römischen Republik bildeten. Die Einheiten der socii wurden als cohortes bzw. bei Reitern turmae bezeichnet. Daneben gab es auch socii, die zur Stellung von Schiffen verpflichtet waren (socii navales).Als nach dem Bundesgenossenkrieg die italischen socii das römische Bürgerrecht erhielten und durch die mit dem Namen des Gaius Marius verbundenen Heeresreformen die römische Legion sich zu einem Berufsheer entwickelte, traten von außeritalischen Verbündeten gestellte Hilfstruppen (auxilia) an die Stelle der socii.Neben den italischen socii gab es formale Bundesgenossen der Römer in republikanischer Zeit auch außerhalb Italiens, insbesondere im griechischen Osten.
  • Socii was de Latijnse term voor bondgenoten van Rome.Volgens de overlevering reeds in de Romeinse koningstijd, en in elk geval sinds 493 v.Chr. is Rome door een foedus aequum met de Latijnen, en later met de Hernici verbonden geweest.Later, toen Rome langzamerhand geheel Italia veroverde, werd de afhankelijkheid, waarin de verschillende steden en staten werden gebracht, uitgedrukt door het woord socii, waarbij dan het nomen Latinum een bevoorrechte plaats innam.De staten, waarmee Rome een foedus sloot, heetten civitates foederatae en behielden hun soevereiniteit: ze hadden eigen bestuur, eigen rechtspleging en het recht om munt te slaan. Zij mochten echter geen betrekkingen met het buitenland onderhouden. In elk verdrag kwam de volgende bepaling voor: ut eosdem quos populus Romanus amicos atque hostes habeant (“dat zij dezelfde vrienden en vijanden als het Romeinse volk zullen hebben”). Zij betaalden geen belasting, maar waren verplicht troepen, en de staten aan zee ook schepen, te leveren. De afhankelijkheid waarin zij stonden ten opzichte van Rome, werd uitgedrukt door de formule: maiestatem populi Romani comiter conservanto (“verplicht de majesteit van het Romeinse volk te bewaren”).Door hun verstandig en gematigd optreden wisten de Romeinen de socii aan zich te binden; en deze politiek heeft het hun mogelijk gemaakt, op den duur de nederlagen van de Tweede Punische Oorlog te boven te komen. In de 2e eeuw v.Chr. begonnen ze echter de socii, van wie ze de hulp niet meer nodig hadden, te onderdrukken, hetgeen ten slotte uitliep op de bellum sociorum (“bondgenotenoorlog”), die Italië heeft ontvolkt.De provinciae, waarvan de toestand door een wet was geregeld, werden niet tot de socii gerekend. Overigens waren er ook buiten Italië socii als civitates foederatae, en koningen aan wie de titel socius et amicus populi Romani (“bondgenoot en vriend van het Romeinse volk”) was verleend, doch ook dan was meestal het bondgenootschap slechts een zachtere vorm van afhankelijkheid.Buitenlandse volken waren exterae nationes, doch waar in engere zin van socii et exterae nationes wordt gesproken, moet men onder de laatsten de inwoners van de Romeinse provincies verstaan en onder socii de Latijnse en Italische bondgenoten. Deze benaming werd zelfs nog wel voor de Italische civitates gebezigd, ook nadat deze in de jaren 90-88 v.Chr. het Romeins burgerrecht hadden verkregen en de naam socii dus strikt genomen op hen niet meer van toepassing was.In de Romeinse legers waren vóór 90 v.Chr. de troepen van de Italische civitates onder de naam van socii aanwezig; andere hulptroepen heetten auxilia.
dbpedia-owl:wikiPageID
  • 5096595 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageLength
  • 1128 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageOutDegree
  • 13 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageRevisionID
  • 90810470 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageWikiLink
prop-fr:wikiPageUsesTemplate
dcterms:subject
rdfs:comment
  • Les socii («alliés») étaient les tribus autonomes et cités-états de la péninsule italienne dans l'alliance militaire permanente réalisée avec la République romaine jusqu'à la Guerre sociale de 91-88 avant J.-C..
  • Союзники в римской истории — В отношении Рима к своим союзникам мы можем отличить три периода: 1) латинский союз, до прекращения его после латинской войны 340 и сл. гг. до Р. Х.; 2) италийский союз, до получения всеми союзниками прав римского гражданства, посредством lex Julia de civitate sociis donda 90 г.; 3) союзники в последние годы республики и во времена империи.
  • Als Socii (lateinisch) wurden Bundesgenossen der römischen Republik bezeichnet, insbesondere auch die von ihnen für das römische Heer gestellten Truppen.Die verschiedenen Formen, in denen italische Völker oder Städte an Rom gebunden waren, werden in der modernen Forschung als Bundesgenossensystem bezeichnet.
  • The socii (/ˈsoʊʃiaɪ/ in English; "allies") were the autonomous tribes and city-states of the Italian Peninsula in permanent military alliance with the Roman Republic until the Social War of 91–88 BC. After this conflict, all Rome's peninsular Italian allies were awarded Roman citizenship and their territories incorporated in the Roman state.
  • Socii, más néven foederati, azaz szövetségesek. Az elnevezés alatt leginkább a Római Birodalom itáliai szövetségeseit szokás érteni, bár maguk a rómaiak ennél jóval szélesebb körben alkalmazták a „socii atque amici populi Romani", azaz a római nép szövetségesei és barátai elnevezést. Itália rómaiak által történt meghódítása egyfajta katonai szövetségi rendszert hozott létre, amelyben a megvert törzsek névleg függetlenek maradtak ugyan, ám valójában alárendelt helyzetben voltak.
  • Soci (plural llatí socii) fou el nom donat als aliats romans per aquestos. Des que Roma va establir aliances amb els pobles i ciutats veïnes es va donar a aquestes nacions el nom de socis.
  • Socii was de Latijnse term voor bondgenoten van Rome.Volgens de overlevering reeds in de Romeinse koningstijd, en in elk geval sinds 493 v.Chr.
rdfs:label
  • Socii
  • Aliat romà
  • Socii
  • Socii
  • Socii
  • Socii
  • Союзники в римской истории
owl:sameAs
http://www.w3.org/ns/prov#wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbpedia-owl:wikiPageWikiLink of
is foaf:primaryTopic of