La Persécution de Dioclétien ou Grande persécution désigne la dernière répression du christianisme sous la Tétrarchie, particulièrement sous le règne de Dioclétien au début du IVe siècle.

PropertyValue
dbpedia-owl:abstract
  • La Persécution de Dioclétien ou Grande persécution désigne la dernière répression du christianisme sous la Tétrarchie, particulièrement sous le règne de Dioclétien au début du IVe siècle.
  • A perseguição de Diocleciano ou «Grande Perseguição» foi a última e talvez a mais sangrenta perseguição aos cristãos no Império Romano. Em 303, o imperador Diocleciano e seus colegas Maximiano, Galério e Constâncio Cloro emitiram uma série de éditos em que revogavam os direitos legais dos cristãos e exigiam que estes cumprissem as práticas religiosas tradicionais. Decretos posteriores dirigidos ao clero exigiam o sacrifício universal, ordenando a realização de sacrifícios às divindades romanas. A perseguição variou em intensidade nas várias regiões do império: as repressões menos violentas ocorreram na Gália e Britânia, onde se aplicou apenas o primeiro édito; enquanto que as mais violentas se deram nas províncias orientais. Embora as leis persecutórias tenham indo sendo anuladas por diversos imperadores nas épocas subsequentes, tradicionalmente o fim das perseguições aos cristãos foi marcado pelo Édito de Milão de Valério Licínio e Constantino, o Grande.Os cristãos eram alvo de discriminação a nível local no Império, embora os primeiros imperadores se mostrassem renitentes a formular leis gerais contra eles. Não foi senão na década de 250, durante os reinados de Décio e Valeriano, que este tipo de leis começou a ser aprovado. Com esta legislação, os cristãos viram-se obrigados a sacrificar aos deuses pagãos ou a enfrentar a prisão e pena de morte. Depois da chegada ao trono de Galiano em 260, estas leis foram abolidas. A ascensão ao sólio imperial de Diocleciano - um camponês da Dalmácia - em 284, após o assassinato de Numeriano, não marcou um regresso imediato ao desprezo pelo Cristianismo, mas prenunciou uma mudança gradual nas atitudes oficiais para com as minorias religiosas. Nos primeiros quinze anos do seu reinado, Diocleciano purgou o exército de cristãos, condenou os maniqueistas à morte e fez-se rodear de opositores públicos ao Cristianismo. A preferência de Diocleciano por um governo de cariz pró-activo, combinada com a sua auto-imagem de restaurador do glorioso passado de Roma, despoletaram a mais terrível perseguição na história de Roma. No inverno de 302, Galério pressionou Diocleciano para iniciar uma perseguição geral dos cristãos. Diocleciano, que não estava de todo convencido da sua utilidade e oportunidade, consultou o oráculo de Apolo. A profecia do oráculo foi interpretada como um apoio à posição de Galério e a perseguição generalizada iniciou-se em 24 de fevereiro de 303.As discrepâncias no zelo com que os decretos foram cumpridos nas várias províncias do império deveram-se às posições pessoais dos diferentes Tetrarcas. Enquanto Galério e Diocleciano foram ávidos perseguidores, Constâncio não se revelou muito entusiasta: éditos persecutórios posteriores, incluindo a chamada ao sacrifício universal, não foram aplicados nos seus domínios. O seu filho, Constantino, após a sua entronização em 306, restaurou a legalidade dos seguidores do Cristianismo e devolveu-lhes as propriedades que lhes tinham sido confiscadas durante a perseguição. Nesse mesmo ano, na península italiana, o usurpador Magêncio substituiu o sucessor de Maximiano, Severo, prometendo ao povo total tolerância religiosa. Galério deu por finalizada a perseguição no Oriente em 311. Contudo, esta foi retomada no Egipto, Palestina e Ásia Menor pelo seu sucessor, Maximino Daia. Constantino e Licínio, o sucessor de Severo, assinaram o Édito de Milão em 313, que oferecia uma aceitação mais abrangente da Religião Cristã do que a proposta pelo Édito de Tolerância de Galério. Licínio expulsou Maximino em 313, finalizando assim a perseguição no Oriente.A Grande Perseguição não logrou controlar o crescimento da Igreja. Em 324, Constantino era o único governante do Império e o Cristianismo era agora a religião por ele mais favorecia. Embora a perseguição tenha resultado nas mortes de 3000 cristãos — de acordo com estimativas recentes —, assim como na tortura, encarceramento ou deslocação de muitos outros, a maioria dos cristãos escaparam às punições imperiais. Todavia, a perseguição conduziu à divisão interna entre aqueles que tinham colaborado com as autoridades (os "traditores") e aqueles que se tinham mantido "puros". Alguns cismas, como o dos Donatistas no norte de África e o dos Melecianos no Egipto, persistiram mesmo após o fim das perseguições. Os Donatistas, por exemplo, não se reconciliarão com a Igreja senão depois de 411. Nos séculos posteriores, alguns cristãos criaram um "culto dos mártires" e exageraram as barbaridades praticadas na era das perseguições. Estes testemunhos foram criticadas durante o Renascimento e depois, de forma notável, por Edward Gibbon no século XVIII. Historiadores modernos, como o marxista Geoffrey de Sainte Croix, continuaram esta tendência, procurando definir até que ponto vai o exagero que, porventura, permeia a perspectiva transmitida pelas fontes cristãs contemporâneas da perseguição de Diocleciano.
  • Диоклециановите гонения са последните и най-строги преследвания срещу християните в Римската империя.През 303 година императорите Диоклециан, Максимиан, Галерий и Констанций издават поредица едикти, ограничаващи правата на християните и изискващи те да се придържат към традиционните религиозни практики. Следващи едикти са насочени срещу духовенството и изискват всички жители на империята да принасят жертви на боговете.Гоненията имат различна интензивност в различните части на империята — най-слаби са в Галия и Британия, където е приложен само първият едикт, а са най-силни в източните провинции. През следващите години законите срещу християните постепенно са отменени от различни императори, но по традиция за край на гоненията се приема издаденият от Константин и Лициний Медиолански едикт от 313 година.
  • Die diokletianische Christenverfolgung war die letzte und schlimmste der Christenverfolgungen im Römischen Reich. 303 erließen die römischen Kaiser Diocletian, Maximian, Galerius und Constantius eine Reihe von Edikten, mit denen sie die Rechte der Christen widerriefen und von ihnen verlangten, den römischen Göttern zu opfern. Spätere Edikte zielten auf den Klerus und verlangten, dass alle Einwohner den Göttern opfern müssten. Die Verfolgung war unterschiedlich ausgeprägt, am schwächsten in Gallien und in Britannien, wo nur der erste Edikt angewendet wurde, und am stärksten in den östlichen Provinzen. Die Edikte wurden von verschiedenen Kaisern zu unterschiedlichen Zeiten aufgehoben, doch üblicherweise gilt der Edikt von Mailand (313) als das Ende der Verfolgungen.
  • Великое гонение на христиан (303—313), начавшееся при императоре Диоклетиане и продолжившееся его наследниками, было последним и самым суровым гонением на христиан в Римской империи. В 303 году тетрархи Диоклетиан и Максимиан, Галерий и Констанций Хлор издали эдикт, отменяющий права христиан и требующий от них соблюдения традиционных римских религиозных практик. В дальнейшем были выпущены новые эдикты, направленные против священников, а также обязывавшие всех жителей империи совершать языческие жертвоприношения. Интенсивность гонений различалась в пределах империи — в Галлии и Британии, где выполнялся только первый эдикт, она была меньше, и более суровой в восточной части империи. Карательные законы постепенно отменялись, и считается, что Миланский эдикт, изданный Константином Великим и Лицинием в 313 году окончательно завершил этот период.Христиане в первые века своего существования подвергались дискриминации в империи, первые императоры неохотно принимали законы по этому поводу. Только в 250-х годах, при императорах Деции и Валериане началось законодательное преследование христиан. Эдикты Деция не сохранились и об их смысле можно судить только по косвенной информации. Предполагается, что они были направлены против высшего духовенства и предписывали произвести всеобщее жертвоприношение. Первый эдикт Валериана, изданный в 257 году, предписывал клирикам совершить жертвоприношение римским богам, за отказ полагалась ссылка. Кроме того, под угрозой смертной казни было запрещено совершать богослужения и посещать места захоронений. К периоду действия первого эдикта относится мученичество папы Стефана I, казнённого в 257 году. В следующем году был принят более суровый закон, согласно которому духовных лиц за отказ повиноваться полагалось казнить, знатных мирян сенаторского и всаднического сословия — лишать достоинства и подвергать конфискации имущества, в случае упорства — казнить, их жен лишать имущества и ссылать, лиц, состоявших на императорской службе,— лишать имущества и осуждать на принудительные работы в дворцовых имениях. С приходом к власти Галлиена эти законы перестали исполняться.Восшествие на престол в 284 году Диоклетиана не привело к мгновенному отказу от политики игнорирования христиан, однако в первые пятнадцать лет своего царствования Диоклетиан последовательно очищал армию от христиан, осуждал на смерть манихеев и окружал себя ярыми противниками христианства. Зимой 302 года Галерий посоветовал Диоклетиану начать всеобщее преследование христиан. Желая получить божественную поддержку этому начинанию, Диоклетиан обратился к оракулу Аполлона, и ответ последнего был интерпретирован как одобрение предложения Галерия. Первый эдикт, положивший начало Великому гонению, был издан 24 февраля 303 года.Преследование не смогло предотвратить распространение христианства и становление его в качестве государственной религии империи. Хотя оно привело к смерти, по современным оценкам, от 3000 до 3500 человек, и пыткам, заключению, и изгнанию ещё большего количества людей, большинство христиан не пострадало. Другим следствием этих событий стало разделение церкви на тех, кто предпочёл принять выдвинутые требования, т. н. традиторы, и тех, кто сохранил чистоту веры. Некоторые из возникших в этот период учений, таких как донатисты в Северной Африке и мелетиане в Египте, просуществовали впоследствии длительное время. Возникший в результате «культ мучеников», преувеличивающий жестокость событий, подвергался критике начиная с эпохи Просвещения. Некоторые современные историки, например Дж. де Сент-Круа, также считают сведения христианских историков о событиях «Великого гонения» преувеличенными.
  • The Diocletianic Persecution (or Great Persecution) was the last and most severe persecution of Christians in the Roman empire. In 303, the Emperors Diocletian, Maximian, Galerius and Constantius issued a series of edicts rescinding the legal rights of Christians and demanding that they comply with traditional Roman religious practices. Later edicts targeted the clergy and demanded universal sacrifice, ordering all inhabitants to sacrifice to the gods. The persecution varied in intensity across the empire—weakest in Gaul and Britain, where only the first edict was applied, and strongest in the Eastern provinces. Persecutory laws were nullified by different emperors at different times, but Constantine and Licinius's Edict of Milan (313) has traditionally marked the end of the persecution.Christians had always been subject to local discrimination in the empire, but early emperors were reluctant to issue general laws against them. It was not until the 250s, under the reigns of Decius and Valerian, that such laws were passed. Under this legislation, Christians were compelled to sacrifice to Roman gods or face imprisonment and execution. When Gallienus acceded in 260, he issued the first imperial edict regarding tolerance toward Christians, leading to nearly 40 years of peaceful coexistence. Diocletian's accession in 284 did not mark an immediate reversal of disregard to Christianity, but it did herald a gradual shift in official attitudes toward religious minorities. In the first fifteen years of his rule, Diocletian purged the army of Christians, condemned Manicheans to death, and surrounded himself with public opponents of Christianity. Diocletian's preference for activist government, combined with his self-image as a restorer of past Roman glory, presaged the most pervasive persecution in Roman history. In the winter of 302, Galerius urged Diocletian to begin a general persecution of the Christians. Diocletian was wary, and asked the oracle of Apollo for guidance. The oracle's reply was read as an endorsement of Galerius's position, and a general persecution was called on February 24, 303.Persecutory policies varied in intensity across the empire. Where Galerius and Diocletian were avid persecutors, Constantius was unenthusiastic. Later persecutory edicts, including the calls for universal sacrifice, were not applied in his domain. His son, Constantine, on taking the imperial office in 306, restored Christians to full legal equality and returned property that had been confiscated during the persecution. In Italy in 306, the usurper Maxentius ousted Maximian's successor Severus, promising full religious toleration. Galerius ended the persecution in the East in 311, but it was resumed in Egypt, Palestine, and Asia Minor by his successor, Maximinus. Constantine and Licinius, Severus's successor, signed the "Edict of Milan" in 313, which offered a more comprehensive acceptance of Christianity than Galerius's edict had provided. Licinius ousted Maximinus in 313, bringing an end to persecution in the East.The persecution failed to check the rise of the church. By 324, Constantine was sole ruler of the empire, and Christianity had become his favored religion. Although the persecution resulted in the deaths of—according to one modern estimate—3,000 to 3,500 Christians, and the torture, imprisonment, or dislocation of many more, most Christians avoided punishment. The persecution did, however, cause many churches to split between those who had complied with imperial authority (the traditores), and those who had remained "pure". Certain schisms, like those of the Donatists in North Africa and the Meletians in Egypt, persisted long after the persecutions. The Donatists would not be reconciled to the Catholic Church until after 411. In the centuries that followed, some Christians created a "cult of the martyrs", and exaggerated the barbarity of the persecutory era. These accounts were criticized during the Enlightenment and afterwards, most notably by Edward Gibbon. Modern historians, such as G. E. M. de Ste. Croix, have attempted to determine whether Christian sources exaggerated the scope of the Diocletianic persecution.
  • La persecución de Diocleciano, también llamada «Gran Persecución», fue la última y quizá más sangrienta persecución a los cristianos en el Imperio romano. En 303, la tetrarquía formada por los augusti Diocleciano y Maximiano y los cesares Galerio y Constancio emitió una serie de edictos que abolían los derechos legales de los cristianos y exigían a la vez que cumplieran con las prácticas religiosas tradicionales. Edictos posteriores se enfocaron en el clero y demandaban sacrificios universales, ordenando a todos los habitantes realizar sacrificios a los dioses. La persecución varió en intensidad a lo largo del imperio —las represiones más débiles se presentaron en Galia y Britania, donde únicamente se aplicó el primer edicto, mientras que las más violentas se dieron en las provincias orientales—. Aunque las leyes persecutorias serían anuladas por diferentes emperadores en distintas épocas, Constantino y el Edicto de Milán de Licinio han marcado tradicionalmente el fin de la persecución a los cristianos.Los cristianos habían sido objeto de discriminación a nivel local en el Imperio, aunque los primeros emperadores se mostraron reacios a la posibilidad de formular leyes directamente contra ellos. Sin embargo, desde el principio el propio cristianismo había sido visto como una amenaza para las tradiciones del Imperio romano. De igual forma, los cristianos eran vistos como parte de una «sociedad secreta», de la cual siempre se sospechaba y que por estrictas razones era mantenida al margen de la sociedad. A pesar de esto, en los dos primeros siglos de la era cristiana, ningún emperador emitió leyes contra la fe o su Iglesia. Durante este periodo, la mayoría de las persecuciones realizadas hacia estos fueron hechas por funcionarios del gobierno local. Para un imperio de una vasta extensión que integraba pueblos muy diversos los cristianos podían aparecer como una amenaza, puesto que rechazaban los festejos públicos, se negaban a participar en el culto imperial, recelaban de los cargos públicos y eran abiertamente críticos con las religiones tradicionales, despertando más la desconfianza del propio Diocleciano. Hacia la década de 250, durante los reinados de Decio y Valeriano, comenzaron a aprobarse determinadas leyes contra la práctica del cristianismo. Este tipo de legislación obligaba a los cristianos a realizar sacrificios a los dioses paganos (acción vedada por su religión), o de lo contrario, afrontar la prisión y la pena de muerte. Después de la llegada al trono de Galieno en 260, este ordenó por decreto un cese temporal a la persecución. Tras la llegada al trono de Diocleciano en 284 se produjo un cambio gradual en la actitud oficial hacia las minorías religiosas; en los primeros quince años de su reinado, Diocleciano purgó el ejército de cristianos, condenó a los maniqueos a muerte, y se rodeó de oponentes públicos a la cristiandad. La preferencia de Diocleciano por un gobierno firme, combinada con la imagen de restaurador del pasado glorioso de Roma que quiso transmitir, propició la más profunda persecución en la historia de Roma. Hacia el 302 Galerio, pagano devoto, presionó a Diocleciano para comenzar una persecución general de los cristianos. Tras consultar al oráculo de Apolo, su respuesta fue entendida como un apoyo a la posición de Galerio y en 303 se inició la persecución generalizada.La persecución, en un principio planeada por un autoridad suprema imperia, llevó a la promulgación de cuatro edictos sucesivos que marcaron el ritmo y las acciones emprendidas en contra de la Iglesia. Asimismo, el rigor con que cada una de estas medidas fueron aplicadas, varió en intensidad a lo largo del Imperio, con un grado mayor en los territorios orientales, gobernados por Diocleciano y Galerio, y menor en los gobernados por Constancio. Su hijo, Constantino, tras ser proclamado augusto en 306, finalizó las persecuciones en los territorios bajo su mando y ofreció a los cristianos la restitución completa de todo lo perdido. Ese mismo año, en Italia, el usurpador Majencio desplazó al sucesor de Maximiano, Severo, prometiendo una total tolerancia religiosa. Galerio dio por finalizada la persecución en Oriente en 311, pero fue reanudada en Egipto, Palestina y Asia Menor por su sucesor, Maximino. Constantino y Licinio, el sucesor de Severo, firmaron el «Edicto de Milán» en 313, que ofrecía una aceptación más profunda y comprensiva del cristianismo de lo que proponía el edicto de Galerio. Cuando Licinio derrotó a Maximino en 313 se dio por finalizada definitivamente la persecución en Oriente.La persecución no consiguió detener el crecimiento de la iglesia cristiana. En 324, Constantino era el único gobernante del Imperio y el cristianismo se había convertido en su religión predilecta. Aunque la persecución tuvo como resultado la muerte —de acuerdo con estimaciones actuales— de entre 3000 y 3500 cristianos, así como la tortura, encarcelamiento o destierro de muchos otros, la mayoría de los cristianos eludieron el castigo. La persecución causó, sin embargo, que muchas iglesias se dividiesen entre aquellos que habían cumplido con las imposiciones imperiales (los «traditores»), y aquellos que se habían mantenido «puros». Algunos cismas, como el de los Donatistas en el norte de África (que no se reconciliaron con la iglesia católica hasta después de 411) y los Melecianos en Egipto, persistieron largo tiempo tras las persecuciones. En los siglos posteriores, algunos cristianos crearon un «culto a los mártires» y exageraron las barbaridades de la era de las persecuciones. Estos relatos fueron criticados desde la época de la Ilustración y posteriores, de forma notable, por Edward Gibbon. Historiadores modernos, como Geoffrey de Sainte Croix, han intentado determinar si las fuentes cristianas exageraron el alcance de la persecución de Diocleciano.
  • La persecució de Dioclecià, també coneguda com a «Gran Persecució», fou la darrera i potser la més cruel persecució dels cristians a l'Imperi Romà. El 303 la tetrarquia formada pels augusti Dioclecià i Maximià i els cèsars Galeri i Constanci va emetre una sèrie d'edictes que abolien els drets legals dels cristians i exigien que acomplissin les pràctiques religioses tradicionals. Tot d'edictes posteriors s'enfocaren al clergat i demanaven sacrificis universals, ordenant a tots els habitants a realitzar sacrificis als déus. La persecució va variar en intensitat al llarg de l'imperi —les represàlies més febles foren a la Gàl·lia i a Britània, on únicament s'aplicà el primer edicte, mentre que les més violentes tingueren lloc a les províncies orientals—. Tot i que les lleis persecutòries foren anul·lades per diferents emperadors en diferents èpoques, Constantí i l'Edicte de Milà de Licini han marcat tradicionalment la fi de la persecució dels cristians.Els cristians havien estat objecte de discriminació a nivell local a tot l'Imperi, encara que els primers emperadors s'hi mostraren refractaris a la possibilitat de formular lleis directament contra seva. Tanmateix, des del començament el propi cristianisme havia estat vist com una amenaça per a les tradicions de l'Imperi Romà. De la mateixa manera, els cristians eren vists com a part d'una «societat secreta», de la qual sempre es sospitava i que per estrictes raons era mantinguda al marge de la societat. Tot i això, en els dos primers segles de l'era cristiana, cap emperador no va emetre lleis contra la fe o l'Església. Durant aquest període, la majoria de les persecucions realitzades als cristians foren dutes a terme per funcionaris del govern local. Per a un imperi d'una gran extensió que integrava pobles molt diversos els cristians podien representar una amenaça, atès que rebutjaven les festivitats públiques, es negaven a practicar el culte imperial, no ocupaven càrrecs públics i eren obertament crítics amb les religions tradicionals, cosa que augmentà encara més la desconfiança de Dioclecià. Cap a la dècada del 250, durant els regnats de Deci i Valerià, començaren a aprovar-se determinades lleis contra la pràctica del cristianisme. Aquest tipus de legislació obligava els cristians a realitzar sacrificis als déus pagans (acció vetada per llur religió), o, sinó, afrontar la presó i la pena de mort. Després de l'arribada al tron de Gal·liè el 260, ordenà per decret un cessament temporal de la persecució. Quan pujà al tron Dioclecià el 284 es produí un canvi gradual en l'actitud oficial envers les minories religioses. Durant els primers quinze anys del seu regnat, Dioclecià purgà l'exèrcit de cristians, condemnà els maniqueus a mort, i es féu envoltar per un seguici d'oponents públics al cristianisme. La preferència de Dioclecià per a un govern ferm combinada amb la imatge de restaurador del passat gloriós de Roma que va voler transmetre propicià la més profunda persecució de la història de Roma. Al voltant del 302 Galeri, pagà devot, pressionà Dioclecià per començar una persecució general dels cristians. Després de consultar l'oracle de Delfos, la seva resposta fou entesa com un suport a la posició de Galeri i el 303 començà la persecució a nivell general.La persecució, en un principi planejada per una autoritat suprema impèria, arribà a la promulgació de quatre edictes successius que marcaren el ritme i les accions empreses en contra de l'Església. Així mateix, el rigor amb què cadascuna d'aquestes mesures foren aplicades varià en intensitat al llarg de l'Imperi, amb un grau major als territoris orientals, governats per Dioclecià i Galeri, i menor als governats per Constanci. El seu fill, Constantí, després de ser proclamat august el 306, finalitzà les persecucions als territoris que governava i oferí als cristians la restitució completa de tot allò que havien perdut. Aquell mateix any, a Itàlia, l'usurpador Maxenci desplaçà el successor de Maximià, Sever, bo i prometent una total tolerància religiosa. Galeri donà per acabada la persecució a Orient el 311, però fou represa a Egipte, Palestina i a l'Àsia Menor pel seu successor, Maximí Daia. Constantí i Licini, el successor de Sever, signaren l'«Edicte de Milà» el 313, que oferia una acceptació més profunda i comprensiva del cristianisme del que proposava l'edicte de Galeri. Quan Licini va vèncer Maximí el 313 va posar fi definitivament a la persecució a Orient.La persecució, però, no aconseguí aturar el creixement de l'església cristiana. El 324, Constantí era l'únic governant de l'Imperi i el cristianisme s'havia convertit en la seva religió predilecta. Tot i que la persecució va tenir com a resultat la mort —d'acord amb estimacions actuals— d'entre 3.000 i 3.500 cristians, així com la tortura, empresonament o desterrament de molta altra gent, la majoria dels cristians van evitar el càstig. La persecució causà, nogensmenys, que moltes esglésies quedessin dividides entre aquells que havien acomplert amb les imposicions imperials (els «traditores») i aquells que s'havien mantingut «purs». Alguns cismes, com el dels donatistes al nord d'Àfrica (que no es reconciliaren amb l'església catòlica fins després del 411) i els malecians a Egipte, persistiren molt de temps després de les persecucions. Durant els segles posteriors, alguns cristians crearen un «culte als màrtirs» i exageraren les barbaritats de l'era de les persecucions. Aquestes narracions foren criticades des de l'època de la Il·lustració i posteriors, de forma notable, per Edward Gibbon. Tot d'historiadors moderns, com Geoffrey de Sainte Croix, han intentat determinar si les fonts cristianes exageraren l'abast de la persecució de Dioclecià.
  • La Persecuzione di Diocleziano (o Grande Persecuzione) fu l'ultima e la più grave persecuzione nei confronti dei cristiani nell'impero romano. Nel 303 d.C., gli imperatori Diocleziano, Massimiano, Galerio e Costanzo Cloro emisero una serie di editti volti a revocare i diritti legali dei cristiani e ad esigere che si adeguassero alle pratiche religiose tradizionali romane. Editti successivi presero di mira il clero e richiesero il "sacrificio universale": ordinarono a tutti gli abitanti di offrire un sacrificio agli dèi pagani. La persecuzione variava in intensità in tutto l'impero, più debole in Gallia e in Britannia, dove fu applicato solo il primo editto, e maggiore nelle province orientali. Le leggi persecutorie furono annullate da diversi imperatori in tempi diversi, ma Costantino con l'Editto di Milano di Licinio (del 313) segnò definitivamente la fine della persecuzione.I cristiani erano sempre stati oggetto di discriminazione locale nell'impero, ma i primi imperatori erano riluttanti ad emettere leggi generali contro di loro. Fu così fino all'anno 250, sotto il regno di Decio e poi di Valeriano, in cui tali leggi furono approvate. In base a tale normativa, i cristiani furono costretti a sacrificare agli dèi romani o subire la detenzione e l'esecuzione. Gallieno nel 260, invece, emise il primo editto imperiale per quanto riguardava la tolleranza verso i cristiani, che portò a quasi 40 anni di convivenza pacifica. La conversione di Diocleziano nel 284 non segnò un'inversione immediata del disprezzo per il cristianesimo, ma guidò un cambio graduale dei comportamenti ufficiali nei confronti delle minoranze religiose. Nei primi quindici anni del suo governo, Diocleziano espulse i cristiani dall'esercito, condannò i manichei a morte, e si circondò di nemici pubblici del cristianesimo. La preferenza di Diocleziano per il governo attivista, combinata con l'immagine di sé come un restauratore della gloria passata romana, presagiva la persecuzione più diffusa della storia di Roma. Nell'inverno del 302, Galerio esortò Diocleziano a iniziare una persecuzione generale dei cristiani. Diocleziano era diffidente, e chiese all'oracolo di Apollo di indicargli la direzione da seguire. La risposta dell'oracolo fu interpretata come un'approvazione della posizione di Galerio, e una persecuzione generale fu proclamata il 24 febbraio del 303.Le politiche di persecuzione variavano intensità in tutto l'impero. Mentre Galerio e Diocleziano furono persecutori accaniti, Costanzo era poco entusiasta. Editti persecutori successivi, tra cui le richieste di sacrificio universale, non furono applicati durante il suo regno. Suo figlio, Costantino I, nell'assumere la porpora imperiale nel 306, restaurò la parità giuridica piena dei cristiani e restituendo loro le proprietà che in precedenza erano state confiscate durante la persecuzione. In Italia, nel 306, l'usurpatore Massenzio spodestò Severo, il successore di Massimino, promettendo piena tolleranza religiosa. Galerio terminò la persecuzione in Oriente nel 311, ma essa fu ripresa in Egitto, in Palestina e in Asia Minore dal suo successore, Massimino.Costantino e Licinio, il successore di Severo, sottoscrissero l'Editto di Milano nel 313, che offriva un'accettazione più completa del cristianesimo di quella che l'editto di Galerio aveva fornito. Licinio spodestò Massimino Daia nel 313, ponendo fine alla persecuzione in Oriente.La persecuzione non riuscì a controllare la crescita della chiesa. Nel 324, Costantino rimasto unico imperatore romano, fece del cristianesimo la sua religione preferita. Nonostante la persecuzione avesse provocato la morte di, secondo una moderna stima, da 3.000 a 3.500 cristiani, e la tortura, la detenzione, o dislocazione di molti altri, la punizione la maggior parte cristiani evitò la pena. La persecuzione, tuttavia, fece distinguere molte chiese tra quelli che avevano rispettato l'autorità imperiale (i traditores), e quelli che erano rimasti "puri". Alcuni scismi, come quelli dei donatisti in Nord Africa e i Melaziani in Egitto, sopravvissero a lungo dopo le persecuzioni. I donatisti si sarebbero riconciliati con la Chiesa cattolica solo dopo il 411. Nei secoli che seguirono, alcuni cristiani crearono un "culto dei martiri", ed esagerarono le barbarie dell'era persecutoria. Questi conti furono criticati durante l'Illuminismo e dopo, soprattutto da Edward Gibbon. Gli storici moderni come G. E. M. de ste Croix hanno tentato di determinare se le fonti cristiane esagerarono la portata della persecuzione di Diocleziano.
dbpedia-owl:wikiPageID
  • 493577 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageLength
  • 4695 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageOutDegree
  • 56 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageRevisionID
  • 108266036 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageWikiLink
prop-fr:wikiPageUsesTemplate
dcterms:subject
rdfs:comment
  • La Persécution de Dioclétien ou Grande persécution désigne la dernière répression du christianisme sous la Tétrarchie, particulièrement sous le règne de Dioclétien au début du IVe siècle.
  • La Persecuzione di Diocleziano (o Grande Persecuzione) fu l'ultima e la più grave persecuzione nei confronti dei cristiani nell'impero romano. Nel 303 d.C., gli imperatori Diocleziano, Massimiano, Galerio e Costanzo Cloro emisero una serie di editti volti a revocare i diritti legali dei cristiani e ad esigere che si adeguassero alle pratiche religiose tradizionali romane.
  • The Diocletianic Persecution (or Great Persecution) was the last and most severe persecution of Christians in the Roman empire. In 303, the Emperors Diocletian, Maximian, Galerius and Constantius issued a series of edicts rescinding the legal rights of Christians and demanding that they comply with traditional Roman religious practices. Later edicts targeted the clergy and demanded universal sacrifice, ordering all inhabitants to sacrifice to the gods.
  • La persecución de Diocleciano, también llamada «Gran Persecución», fue la última y quizá más sangrienta persecución a los cristianos en el Imperio romano. En 303, la tetrarquía formada por los augusti Diocleciano y Maximiano y los cesares Galerio y Constancio emitió una serie de edictos que abolían los derechos legales de los cristianos y exigían a la vez que cumplieran con las prácticas religiosas tradicionales.
  • Великое гонение на христиан (303—313), начавшееся при императоре Диоклетиане и продолжившееся его наследниками, было последним и самым суровым гонением на христиан в Римской империи. В 303 году тетрархи Диоклетиан и Максимиан, Галерий и Констанций Хлор издали эдикт, отменяющий права христиан и требующий от них соблюдения традиционных римских религиозных практик.
  • A perseguição de Diocleciano ou «Grande Perseguição» foi a última e talvez a mais sangrenta perseguição aos cristãos no Império Romano. Em 303, o imperador Diocleciano e seus colegas Maximiano, Galério e Constâncio Cloro emitiram uma série de éditos em que revogavam os direitos legais dos cristãos e exigiam que estes cumprissem as práticas religiosas tradicionais. Decretos posteriores dirigidos ao clero exigiam o sacrifício universal, ordenando a realização de sacrifícios às divindades romanas.
  • Die diokletianische Christenverfolgung war die letzte und schlimmste der Christenverfolgungen im Römischen Reich. 303 erließen die römischen Kaiser Diocletian, Maximian, Galerius und Constantius eine Reihe von Edikten, mit denen sie die Rechte der Christen widerriefen und von ihnen verlangten, den römischen Göttern zu opfern. Spätere Edikte zielten auf den Klerus und verlangten, dass alle Einwohner den Göttern opfern müssten.
  • Диоклециановите гонения са последните и най-строги преследвания срещу християните в Римската империя.През 303 година императорите Диоклециан, Максимиан, Галерий и Констанций издават поредица едикти, ограничаващи правата на християните и изискващи те да се придържат към традиционните религиозни практики.
  • La persecució de Dioclecià, també coneguda com a «Gran Persecució», fou la darrera i potser la més cruel persecució dels cristians a l'Imperi Romà. El 303 la tetrarquia formada pels augusti Dioclecià i Maximià i els cèsars Galeri i Constanci va emetre una sèrie d'edictes que abolien els drets legals dels cristians i exigien que acomplissin les pràctiques religioses tradicionals.
rdfs:label
  • Persécution de Dioclétien
  • Diocletianic Persecution
  • Persecució de Dioclecià
  • Persecución de Diocleciano
  • Persecuzione dei cristiani sotto Diocleziano
  • Perseguição de Diocleciano
  • Liste von Märtyrern der Diokletianischen Christenverfolgung
  • Великое гонение
  • Диоклецианови гонения
owl:sameAs
http://www.w3.org/ns/prov#wasDerivedFrom
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbpedia-owl:wikiPageDisambiguates of
is dbpedia-owl:wikiPageRedirects of
is dbpedia-owl:wikiPageWikiLink of
is foaf:primaryTopic of