Les Peintures noires (en espagnol : Pinturas negras, 1819-1823) est une série de quatorze fresques de Francisco de Goya peintes avec la technique de l’huile al secco (sur la surface de plâtre d’une paroi) pour décorer les murs de sa maison, appelée la Quinta del Sordo (« Maison de campagne du Sourd »), que le peintre avait acquise en février 1819 ; ces fresques furent transférées sur toile entre 1874 et 1878.

PropertyValue
dbpedia-owl:abstract
  • Les Peintures noires (en espagnol : Pinturas negras, 1819-1823) est une série de quatorze fresques de Francisco de Goya peintes avec la technique de l’huile al secco (sur la surface de plâtre d’une paroi) pour décorer les murs de sa maison, appelée la Quinta del Sordo (« Maison de campagne du Sourd »), que le peintre avait acquise en février 1819 ; ces fresques furent transférées sur toile entre 1874 et 1878. Elles sont actuellement conservées au Musée du Prado, à Madrid.La série de peintures à l’huile auxquelles Goya ne donna aucun titre, fut cataloguée en 1828 par un ami de Goya, Antonio de Brugada et se compose des toiles suivantes (entre parenthèses, le nom sous lequel elles sont connues en France) : Les Moires Deux vieux ou Un viejo y un fraile (Un vieux et un moine) Deux vieillards mangeant de la soupe Duel au gourdin ou (La Rixe) Le Sabbat des sorcières Hommes lisant Judith et Holopherne La Procession à l'ermitage Saint-Isidore Femmes riant Pèlerinage à la source Saint-Isidore ou Procesión del Santo Oficio (Procession du Saint-Office) Le Chien Saturne dévorant un de ses fils Une manola : Léocadie Zorrilla Vision fantastique ou Asmodée.La maison de Goya, ainsi que les fresques, devinrent la propriété de son fils Javier Goya en 1823, année où Goya la lui cède, semble-t-il pour préserver sa propriété de possibles représailles après la restauration de la Monarchie absolue et la répression des libéraux par Ferdinand VII d’Espagne. Depuis lors, et jusqu’à la fin du XIXe siècle, l’existence des « Peintures noires » fut connue de peu de gens (seuls quelques critiques les décrirent, tel Charles Yriarte) et à partir de 1874, avant la démolition imminente de la ferme, elles furent transférées du plâtre sur des toiles par Salvador Martínez Cubells à la demande de Frédéric Émile d’Erlanger, un banquier allemand parmi les plus en vue sur la place financière de Paris dans la deuxième partie du XIXe siècle, qui avait l’intention de les vendre à l’Exposition universelle de Paris de 1878. Toutefois, il les céda en 1881 au Musée du Prado, où elles se trouvent actuellement exposées.
  • De Zwarte Schilderijen (Spaans: Pinturas negras) is de naam die gegeven wordt aan een reeks van schilderijen van de Spaanse kunstschilder Francisco Goya.Hij maakte deze schilderijen aan het eind van zijn leven (1819-1823) in een periode waarin hij steeds meer last kreeg van slechthorendheid en depressies. De naam verwijst niet alleen naar de kleuren, of beter gezegd de kleurloosheid van de schilderijen die vooral gemaakt zijn in de kleuren zwart, grijs en bruin, maar ook naar de terugkerende thema's. Veel van de doeken tonen voorstellingen die te maken hebben met hekserij. Van het omvangrijke oeuvre van Goya worden veertien exemplaren tot de zwarte schilderijen gerekend.Tijdens de gruwelen van de Napoleontische oorlogen die Spanje veel schade hebben toegebracht, raakte Goya verbitterd en begon hij zich meer en meer van de mensheid af te keren. Bovendien leefde hij in voortdurende angst om spoedig te sterven, hij had al tot twee keer toe een zware ziekte overleefd en was erg bang voor een terugslag.De schilderijen zijn niet gemaakt voor een opdrachtgever, Goya was van plan om ze in zijn eigen huis te laten hangen en gaf ook geen namen aan de werken. De namen die tegenwoordig gebruikt worden zijn bedacht door kunsthistorici, daardoor komt het voor dat er voor één schilderij soms verschillende namen bestaan. De bekende Heksensabbath is in Spanje zowel bekend onder de naam El Aquelarre als El Gran Cabrón.Pas aan het einde van de 19e eeuw, zeventig jaar nadat ze geschilderd waren, werden de doeken uit het voormalige woonhuis van Goya gehaald, waar ze gewoon rechtstreeks op de vaak vochtige muren hingen. Hierdoor was de toestand waar ze zich in bevonden al behoorlijk verslechterd. Nadat ze gedoneerd werden aan de Spaanse staat zijn ze gerestaureerd en tentoongesteld in het Prado museum in Madrid. Ze zijn hier nog altijd te zien.De volgende werken worden tot de Zwarte Schilderijen gerekend; het is niet goed mogelijk om een chronologische volgorde aan te geven, omdat Goya vaak aan verschillende schilderijen tegelijk werkte. Noodlot Lezende mannen Asmodea De hond Gevecht met stokken De Heksensabbath Leocadia Saturnus, zijn zoon verslindend Twee oude mannen Bedevaart naar de bron van San Isidro Twee oude mannen die soep eten Judith en Holofernes Pelgrimstocht naar San Isidro Twee lachende vrouwen
  • Pinturas Negras (1819 - 1823) é o nome que recebe uma série de quatorze quadros de Francisco de Goya pintados com a técnica de óleo al secco (sobre a superfície de reboco da parede) como decoração dos muros da sua casa, chamada a Quinta del Sordo, que o pintor adquiriu em Fevereiro de 1819 e que foram trasladadas para tela entre 1874 e 1878. Atualmente conservam-se no Museu do Prado de Madrid. A série, a cujos óleos Goya não pôs título, foi catalogada em 1828 pelo amigo de Goya Antonio Brugada e compõe-se das seguintes telas: Átropos ou As Parcas, Dois velhos ou Um velho e um freire, Dois velhos comendo sopa, Duelo a bordoadas ou A rixa, El Aquelarre, Homens lendo, Judite e Holofernes, A romaria de Santo Isidro, Mulheres rindo, Peregrinação à fonte de Santo Isidro ou Procissão do Santo Ofício, Perro semi-hundido ou mais simplesmente El Perro ("O cão"), Saturno devorando um filho, Uma manola: Dona Leocadia Zorrilla e Visão fantástica ou Asmodea.Goya cedeu a casa, junto com os quadros, a seu filho Javier Goya em 1823, aparentemente para preservar sua propriedade de possíveis represálias após o restauro da Monarquia Absoluta e a repressão de liberais fernandina. Desde então até fins do século XIX a existência das «Pinturas negras» foi escassamente conhecida (só alguns críticos, como Charles Yriarte as descreveram) e em 1874, contra a demolição possível da casa, foram trasladadas de reboco para tela por Salvador Martínez Cubells a pedido de Émile d'Erlanger, um banqueiro francês, de origem alemã, que visava vendê-los na Exposição Universal de Paris de 1878. Contudo, ele próprio doou-as, em 1881, ao Museu do Prado, no que atualmente são expostas.
  • Pinturas negras (1819–1823) es el nombre que recibe una serie de catorce obras murales de Francisco de Goya, pintadas con la técnica de óleo al secco (sobre paredes recubiertas de yeso). Las creó como decoración de los muros de su casa, llamada la Quinta del Sordo, que había adquirido en febrero de 1819. Estos murales fueron trasladados a lienzo a partir de 1874, y actualmente se conservan en el Museo del Prado de Madrid.La serie, a cuyos óleos Goya no puso título, fue catalogada en 1828 por el amigo de Goya Antonio de Brugada y se compone de los siguientes lienzos: Átropos o Las Parcas, Dos viejos o Un viejo y un fraile, Dos viejos comiendo sopa, Duelo a garrotazos o La riña, El aquelarre, Hombres leyendo, Judith y Holofernes, La romería de San Isidro, Dos mujeres y un hombre, Peregrinación a la fuente de San Isidro o Procesión del Santo Oficio, Perro semihundido o más simplemente El perro, Saturno devorando a un hijo, Una manola: doña Leocadia Zorrilla y Visión fantástica o Asmodea.La casa de Goya, junto con las pinturas murales, pasaron a ser propiedad de su nieto Mariano Goya en 1823, año en que Goya se la cede, al parecer para preservar la propiedad de posibles represalias tras la restauración de la monarquía absoluta y la represión de liberales fernandina. Durante 50 años la existencia de las Pinturas negras fue escasamente conocida (solo algunos críticos, como Charles Yriarte las describieron). A partir de 1874, y en un lento proceso que duró varios años, fueron trasladadas de revoco a lienzo por Salvador Martínez Cubells a instancias del barón Émile d’Erlanger, un banquero francés, de origen alemán, que tenía intención de venderlas en la Exposición Universal de París de 1878. Sin embargo, él mismo las donó, en 1881, al Museo del Prado, donde actualmente se exponen.
  • 黒い絵(くろいえ、スペイン語: Pinturas negras)とは、スペインの画家フランシスコ・デ・ゴヤが、晩年に自身の住居の部屋の壁に描いた一連の絵画の総称。現在はプラド美術館に全点が所蔵されている。
  • Kara Resimler (İspanyolca Pinturas Negras), İspanyol ressam Goya'nın, Sağırın Beşi (Quinta del Sordo) adıyla bilinen evinin iki katındaki duvar sıvasına, dekorasyon amacıyla yağlı boya ile çizdiği 14 tablodan oluşan bir duvar resmi serisidir. Evi Şubat 1819'da satın alan Goya, resimleri 1819 ile 1824 arasında çizdi. 1873'te tuvale aktarılan resimler, Madrid'deki Prado Müzesi'nde muhafaza edilmektedir.Çizildiklerinde, Goya tarafından isimlendirilmeyen resimler, 1838'de ressamın arkadaşı Antonio Brugada tarafından kataloglandı ve şu şekilde adlandırıldı: Átropos ya da Las Parcas İki İhtiyar (Dos viejos) ya da İhtiyar ve Keşiş (Un viejo y un fraile) Çorba İçen İki İhtiyar (Dos viejos comiendo sopa) Sopalı Kavga (Duelo a garrotazos) ya da Kavga (La riña) El Aquelarre Okuyan Adamlar (Hombres leyendo) Judith ile Holofernes (Judith y Holofernes) San Isidro Festivali (La romería de San Isidro) Gülen Kadınlar (Mujeres riendo) San Isidro Kaynağına Hac (Peregrinación a la fuente de San Isidro) ya da Santo Oficio Töreni (Procesión del Santo Oficio) Bir Köpek (Perro semihundido) ya da kısaca Köpek (El perro) Çocuklarını Yiyen Satürn (Saturno devorando a un hijo) Una manola: doña Leocadia Zorrilla Fantastik Görü (Visión fantástica) ya da Asmodea1823'te VII. Fernando mutlak monarşisini yeniden elde edince, kendisine karşı gelmiş olan liberallere baskı uygulamaya başladı. Bu durumdan kaygı duyan Goya Madrid'i terk ettiğinde, evi ve eşyalarıyla birlikte resimler de oğlu Javier Goya'nın oldu. 19. yüzyılın sonuna kadar resimlerin varlığı pek bilinmiyordu (sadece Charles Yriarte gibi birkaç eleştirmen bazılarını betimlemişti). Resimler 1873'te, evin bulunduğu çiftlik yıkılmadan önce, Belçikalı bir banker olan Frederic Emile d'Erlanger'in isteği üzerine, Salvador Martinez Cubells tarafından tuvale aktarıldı. d'Erlanger resimleri 1878'deki Paris Uluslararası Fuarı'nda satmayı planlıyordu. Ancak 1876'da resimleri şu anda sergilenmekte oldukları Prado Müzesi'ne bağışladı.
  • «Мрачные картины» (исп. Pinturas negras, встречается буквальный перевод «Чёрные картины») (1819—1823) — название серии из четырнадцати фресок Франсиско Гойя, написанных в технике al secco (на стене, по увлажнённой штукатурке). Были созданы для стен своего дома, который он приобрел в феврале 1819 года, с интересным названием «Дом Глухого» (исп.)русск.,получивший название еще при жизни бывшего владельца, вероятно, страдавшего глухотой. Эти фрески переносились на холст с 1874 года, на сегодняшний день они хранятся в музее Прадо в Мадриде.Цикл картин, которым Гойя не дал названий, был каталогизирован в 1828 году другом художника Антонио Бругадой (каталан.)русск. и включает следующие работы: Атропос или Судьба, Два старика (исп.)русск. или Старик и монах, Два старика едят суп (исп.)русск., Поединок на дубинах, Шабаш ведьм, Читающие мужчины (исп.)русск., Юдифь и Олоферн (исп.)русск., Фестиваль в Сан-Исидро (исп.)русск., Смеющиеся женщины (исп.)русск., Паломничество к источнику Сан-Исидро, Собака, Сатурн, пожирающий своего сына, Донья Леокадия Соррилья и Фантастические видения или Асмодей.В 1823 году дом Гойи вместе с настенными росписями стал собственностью его внука Мариано Гойи, скорее всего таким образом Гойя пытался сохранить своё имущество от возможной конфискации после восстановления абсолютной монархии и репрессий со стороны Фердинанда VII. В течение 50 лет после своего создания Мрачные картины были неизвестны широкой общественности (за исключением нескольких специалистов, по описанию Шарля Ириарте). В 1874 году Сальвадор Мартинес Кубельс (исп.)русск. по просьбе французского банкира Фредерика Эмиля д'Эрлангера (англ.)русск. начал перевод картин со штукатурки на полотно. Этот процесс занял несколько лет. Д’Эрлангер намеревался продать картины на Всемирной выставке в Париже, однако в 1881 году он принёс их в дар музею Прадо, где они и выставляются в наше время.
  • Pintures Negres (1819–1823) és el nom que reben una sèrie de catorze quadres de Francisco de Goya pintats amb la tècnica d'oli al secco, sobre la superfície d'arrebossat de la paret, com a decoració dels murs de la seua casa, anomenada la Quinta del Sordo, casa que el pintor va adquirir al febrer de 1819. Les pintures van ser traslladades a llenç entre els anys 1874 i 1878, i actualment es conserven en el Museu del Prado de Madrid. Aquests quadres suposen, possiblement, l'obra cimera de Goya, tant per la seva modernitat com per la força de la seva expressió. Una obra com El Gos s'acosta fins i tot a l'abstracció; moltes altres són precursores de l'expressionisme pictòric i altres avantguardes del segle XX.La sèrie, a les que Goya no va posar títol, va ser catalogada per primer cop a 1828 per Antonio Brugada, qui les va titular per primera vegada, amb motiu de l'inventari que va realitzar a la mort del pintor. Han estat variades les propostes de títol per a aquestes pintures. La Quinta del Sordo va passar a ser propietat del seu nét Mariano Goya en 1823; any en què Goya, segons sembla per a preservar la seva propietat de possibles represàlies després de la restauració de la Monarquia Absoluta Borbònica i la repressió de liberals Fernandina, la hi cedeix. Des de llavors fins a finals del segle XIX l'existència de les «Pintures negres» va ser escassament coneguda i només alguns crítics, com Charles Yriarte, les van descriure. A partir de l'any 1874, davant l'imminent enderroc de la finca, van ser traslladades d'arrebossat a llenç per Salvador Martínez Cubells a instàncies de Frédéric Émile d'Erlanger, un banquer francès, d'origen alemany, que tenia intenció de vendre'ls a l'Exposició Universal de París de 1878. Tanmateix, ell mateix les va donar el 1881 al Museu del Prado. Goya adquireix aquesta finca a la riba del riu Manzanares, a 300 m del pont de Segòvia, i al costat d'un camí cap a l'ermita de Sant Isidre, el febrer de 1819. Potser per viure allà amb Leocadia Weiss fora de rumors, car aquesta estava casada amb Isidoro Weiss. Era la dona amb la qual convivia i potser va tenir d'ella una filla petita, Rosarito Weiss. Com el novembre d'aquell any Goya pateix una greu malaltia de la qual Goya atès pel doctor Arrieta (1820) és estremidor testimoni. El cert és que les Pintures Negres van ser pintades sobre imatges campestres de petites figures, els paisatges va aprofitar en alguna ocasió, com en el Duel a garrotades. Si aquestes pintures de to alegre també van ser obra de l'aragonès, es podria pensar que la crisi de la malaltia unida potser als turbulents successos del Trienni Liberal, portés a Goya a repintar aquestes imatges. Bozal s'inclina a pensar que efectivament els quadres preexistents eren de Goya, ja que només així s'entén que reutilitzar algun dels seus materials, però Glendinning assumeix que les pintures «ja adornaven les parets de la Quinta del Sordo quan la va comprar ». En tot cas, les pintures van poder haver començat el 1820. La data de finalització de l'obra no pot anar més enllà de 1823, any en què Goya marxa a Bordeus i cedeix la finca al seu nét, probablement tement represàlies contra la seva persona després de la caiguda de Riego.L'inventari d'Antonio Brugada esmenta set obres a la planta baixa i vuit en l'alta. Tanmateix del Museu del Prado només van arribar catorze. Charles Yriarte (1867) descriu així mateix una pintura més de les que es coneixen en l'actualitat i assenyala que aquesta ja havia estat arrencada del mur quan va visitar la finca, essent traslladada a una altra de Vista Alegre, que pertanyia al marquès de Salamanca. Molts crítics consideren que per les seves mesures i el seu tema, aquesta seria Cabezas en un paisatge (Nova York, col·lecció Stanley Moss). L'altre problema d'ubicació rau en la titulada Dos vells menjant sopa , de la que desconeixem si era sobrepuerta de la planta alta o baixa; Glendinning la localitza a la de la sala inferior. Aquest detall a part, la distribució original a la Quinta del Sordo era com segueix: Planta baixa: Es tractava d'un espai rectangular. En els costats llargs existien dues finestres properes als murs curts. Entre elles apareixien dos quadres de gran format molt apaïsat:La romeria de Sant Isidre a la dreta, segons la perspectiva de l'espectador i L'Aquelarre a l'esquerra. Al fons, al costat curt enfrontat al de l'entrada, una finestra al centre amb Judith i Holofernes a la seva dreta i el Saturn devorant a un fill a l'esquerra. A banda i banda de la porta se situaven La Leocadia (davantSaturn) i Dos vells o Un vell i un frare davant Judith. Planta alta: De les mateixes dimensions que la planta baixa, però només tenia una finestra central en els murs llargs, al costat de la qual se situaven dos olis. A la paret de la dreta a mesura que entrava es trobaven Visió fantàstica o Asmodea a prop de l'espectador i Processó del Sant Ofici més allunyada. Al de l'esquerra estaven Atropa o Les Parques i Duel a garrotades successivament. Al mur curt del fons es veia Dones rient a la dreta del debades ia l'esquerra Homes llegint. A mà dreta de la porta d'entrada es trobava El Gos i a l'esquerra va poder situar Cabezas en un paisatge .Aquesta disposició i l'estat original de les obres podem conèixer, a més dels testimonis escrits, pel catàleg fotogràfic que in situ Laurent va estar realitzant l'any 1874, per encàrrec del pintor i restaurador Salvador Martínez Cubells, immediatament abans de l'arrencada de les 14 pintures i el seu trasllat a llenços. Per ell sabem que les pintures van ser emmarcades amb marcs de paper. Les parets van ser empaperades, com era costum en les residències palatines i burgeses. La planta inferior amb motius de fruits i fulles i la superior amb dibuixos geomètrics organitzats en línies diagonals. També documenten les fotografies l'estat anterior al trasllat. Hi ha consens entre la crítica especialitzada en proposar causes psicològiques i socials per a la realització de les Pintures Negres. Entre les primeres estarien la consciència de decadència física del pintor, més accentuada si és possible a partir de la convivència amb una dona molt més jove, Leocadia Weiss, i sobretot les conseqüències de la greu malaltia de 1819, que postres a Goya en un estat de debilitat i proximitat a la mort que reflecteix el cromatisme i l'assumpte d'aquestes obres. Des del punt de vista sociològic, tot apunta que Goya va pintar els seus quadres a partir de 1820 -encara que no hi ha prova documental definitiva -després de refer de la seva malaltia. La sàtira de la religió- romeries, processons, la Inquisició -o els enfrontaments civils- el Duel a garrotades, les tertúlies i conspiracions que podria reflectir Homes llegint, una interpretació en clau política que podria desprendre's del Saturn: l'Estat devorant als seus súbdits o ciutadans -, coincideixen amb la situació d'inestabilitat que es va produir a Espanya durant el Trienni Liberal (1820-1823) després de l'aixecament constitucional de Riego. Aquests fets coincideixen cronològicament amb les dates de realització d'aquestes pintures. Cal pensar que els temes i el to es van donar en un ambient d'absència de censura política fèrria, circumstància que no es va donar durant les restauracions monàrquiques absolutistes. D'altra banda, molts dels personatges de les Pintures Negres (duelistas, frares, monges, familiars de la Inquisició) representen el món caduc anterior als ideals de la Revolució Francesa. No s'ha pogut trobar, malgrat els diversos intents en aquest sentit, una interpretació orgànica per tota la sèrie decorativa en la seva ubicació original. En part perquè la disposició exacta està encara sotmesa a conjectures, però sobretot perquè l'ambigüitat i la dificultat de trobar el sentit exacte de molts dels quadres en particular fan que el significat global d'aquestes obres sigui encara un enigma. Tot i així, hi ha diverses línies interpretatives que convenen ser considerades. Glendinning assenyala que Goya adorna la seva quinta atenent al decòrum habitual a la pintura mural dels palaus de la noblesa i l'alta burgesia. Segons aquestes normes, i considerant que la planta baixa servia com menjador, els quadres haurien de tenir una temàtica d'acord amb l'entorn: hauria d'haver escenes campestres -la vila se situava a la vora del Manzanares i front a la praderia de San Isidro-, bodegons i representacions de banquets al·lusius a la funció del saló. Encara que l'aragonès no tracta aquests gèneres de manera explícita, Saturn devorant a un fill i Dos vells menjant sopa remeten, encara que de manera irònica i amb humor negre, a l'acte de menjar. A més Judith mata Holofernes després de convidar-lo a un banquet. Altres quadres es relacionen amb l'habitual temàtica bucòlica i la propera ermita del sant patró dels madrilenys, encara que amb un tractament tètric: La romeria de Sant Isidre, La peregrinació a Sant Isidre a fins i tot La Leocadia, el sepulcre pot vincular-se amb el cementiri annex a l'ermita. Des d'un altre punt de vista, la planta baixa, pitjor il·luminada, conté quadres de fons majoritàriament fosc, amb l'única excepció La Leocadia, encara que vesteix de dol i apareix en l'obra una tomba, potser la del propi Goya. En aquest pis domina la presència de la mort i la vellesa de l'home. Fins i tot la decadència sexual, segons interpretació psicoanalítica, en la relació amb dones joves que sobreviuen a l'home i fins i tot ho castren, com fan La Leocadia i Judith respectivament. Els vells menjant sopa, altres dos «vells» en el quadre de format vertical homònim, l’envellit Saturn ... representen la figura masculina. Saturn és, a més, el déu del temps i l'encarnació del caràcter malenconiós, relacionat amb la bilis negra, en el que avui anomenaríem depressió. Per tant la primera planta reuneix temàticament la senilitat que porta a la mort i la dona forta, castradora del seu company. A la segona planta Glendinning aprecia diversos contrastos. Un entre el riure i el plor o la sàtira i la tragèdia i un altre entre els elements de la terra i l'aire. Per a la primera dicotomia Homes llegint, amb el seu ambient de serietat, s'oposaria a Dones rient; aquests són els dos únics quadres foscos de la sala i marcarien la pauta de les oposicions dels altres. L'espectador els contemplava al fons de l'estada en ingressar a aquesta. De la mateixa manera, en les escenes mitològiques d'Asmodea i Àtropos es percebria la tragèdia, mentre que en altres, com la Peregrinació del Sant Ofici, albirem una escena satírica. Un altre contrast estaria basat en quadres amb figures suspeses en l'aire en els esmentats quadres de tema tràgic, i altres en què apareixen enfonsades o assentades en la terra, com en el Duel a garrotades i el Sant Ofici. Però cap d'aquestes hipòtesis soluciona satisfactòriament la recerca d'una unitat en el conjunt dels temes de l'obra analitzada. L'única unitat que es pot constatar és la d'estil. Per exemple, la composició d'aquests quadres és molt nova. Les figures solen aparèixer descentrada, essent un cas extrem Cabezas en un paisatge, on cinc caps s'arraïmen a la cantonada inferior dreta del quadre, apareixent com tallades o a punt de sortir de l'enquadrament. Tal desequilibri és una mostra de la major modernitat compositiva. També estan desplaçades les masses de figures de La romeria de Sant Isidre -on el grup principal apareix a l'esquerra-, El pelegrinatge del Sant Ofici -a la dreta en aquest cas-, i fins i tot en El Gos, on l'espai buit ocupa la major part del format vertical del quadre, deixant una petita part avall per al talús i el cap semi-enfonsat. Desplaçades en un costat de la composició estan també Les Parques, Asmodea, i fins i tot originalment, L'Aquelarre, encara que aquest desequilibri es va perdre després de la restauració dels germans Martínez Cubells. També comparteixen un cromatisme molt fosc. Moltes de les escenes de les Pintures Negres són nocturnes, mostren l'absència de la llum, el dia que mor. Així succeeix en La romeria de Sant Isidre, l’Aquelarre o la Peregrinació del Sant Ofici, on una tarda ja vençuda cap a l'ocàs i genera una sensació de pessimisme, de visió tremenda, d'enigma i espai irreal. La paleta de colors es redueix a ocres, daurats, terres, grisos i negres; amb només algun blanc esclatant en robes per donar contrast i blau en els cels i en algunes pinzellades soltes de paisatge, on concorre també algun verd, sempre amb escassa presència . Si s'atén l'anècdota narrativa, s'observa que les faccions dels personatges presenten actituds reflexives o extàtiques. A aquest segon estat responen les figures amb els ulls molt oberts, amb les pupil·les envoltades de blanc i les goles obertes, rostres caricaturitzat, animals, grotescs. Contemplem el tracte digestiu, quelcom repudiat per les normes acadèmiques. Es mostra el lleig, el terrible; ja no és la bellesa de l'objecte de l'art, sinó el pathos i una certa consciència de mostrar tots els aspectes de la vida humana sense descartar els més desagradables. No en va Bozal parla d'una "capella sixtina laica" on la salvació i la bellesa han estat substituïdes per la lucidesa i la consciència de la solitud, la vellesa i la mort.
  • Margolan Beltzak (gaztelaniaz, Las pinturas negras) Francisco Goyak bere bizitzako azken urteetan (1819-1823 bitartean) egindako margolan multzo bati ematen zaien izena da. Ilunak eta hunkigarriak dira, eta Goyak erotasunari zion beldurra eta, garai horretarako, gizateriari buruz zeukan iritzi etsia islatzen dituzte.Goya, 1819an, 72 urte zituela, Quinta del Sordo (Gorraren Etxea) zeritzon bi solairuko etxera joan zen bizitzera, Madrileko kanpoaldean. Etxeari izena aurreko jabearengatik jarri bazioten ere, Goya bera ia guztiz gorra zen garai hartan, 46 urte zituelarik pairatu zuen eritasun baten ondorioz.Napoleondar Gerrak pasa ondoren, Goyak jarrera mikatza garatu zuen gizakiarenganako. Bertatik bertara zituen ikusiak izua eta ikara. Bitan egona zen hiltzeko zorian, eta gero eta urduriago eta egonezinago bizi zen, berriz gaixotzeko beldurrez. Horrek guztiak eraman zuen Goya Margolan Beltzak deritzaten lanak egitera.Olio pinturaren bidez eta egongelako eta jangelako hormetan zuzenean margotuta, gai iluneko koadro hunkigarri eta atsekabetu hauek egin zituen Goyak. Inork ez zizkion eskatu, eta ez ziren etxetik ateratzeko. Baliteke Goyak nahi ez izatea publikoak ikus zitzan. Goyak ez zien izenik eman, eta egungo izenak artearen historialariek emanak dira.
  • The Black Paintings (Spanish: Pinturas negras) is the name given to a group of fourteen paintings by Francisco Goya from the later years of his life, likely between 1819 and 1823. They portray intense, haunting themes, reflective of both his fear of insanity and his bleak outlook on humanity. In 1819, at the age of 72, Goya moved into a two-story house outside Madrid that was called Quinta del Sordo (Deaf Man's Villa). Although the house had been named after the previous owner, who was deaf, Goya too was nearly deaf at the time as a result of an illness he had suffered when he was 46. The paintings originally were painted as murals on the walls of the house, being transferred onto canvas in 1874. Currently they are held in the Museo del Prado in Madrid.After the Napoleonic Wars and the internal turmoil of the changing Spanish government, Goya developed an embittered attitude toward mankind. He had a first-hand and acute awareness of panic, terror, fear and hysteria. He had survived two near-fatal illnesses, and grew increasingly anxious and impatient in fear of relapse. The combination of these factors is thought to have led to his production of the fourteen works known collectively as the Black Paintings.Using oil paints and working directly on the walls of his dining and sitting rooms, Goya created works with dark, disturbing themes. The paintings were not commissioned and were not meant to leave his home. It is likely that the artist never intended the works for public exhibition: "...these paintings are as close to being hermetically private as any that have ever been produced in the history of Western art."Goya did not give titles to the paintings, or if he did, he never revealed those titles. Most names used for them are designations employed by art historians. Initially, they were catalogued in 1828 by Goya’s friend, Antonio Brugada. The series is made up of the following pictures: Atropos (The Fates) (Átropos/Las Parcas), Two Old Men (Dos viejos/Un viejo y un fraile), Two Old Men Eating Soup (Dos viejos comiendo sopa), Fight with Cudgels (Duelo a garrotazos/La riña), Witches' Sabbath' (Aquelarre/El Gran Cabrón), Men Reading (Hombres leyendo), Judith and Holofernes (Judith y Holofernes), A Pilgrimage to San Isidro (La romería de San Isidro), Women Laughing (Mujeres riendo), Procession of the Holy Office (Peregrinación a la fuente de San Isidro/Procesión del Santo Oficio), The Dog (Perro semihundido/El perro), Saturn Devouring His Son (Saturno devorando a un hijo), La Leocadia (Una manola: doña Leocadia Zorrilla), and Fantastic Vision (Visión fantástica/Asmodea).
  • Czarne obrazy lub czarne malowidła (hiszp. pinturas negras) – seria czternastu obrazów Francisca Goi namalowanych w latach 1819–1823 na ścianach jego domu zwanego Domem Głuchego (Quinta del Sordo). Dopiero około sto lat później od ich powstania nazwano je czarnymi obrazami, ze względu na dominującą paletę barw opartą na czerniach i szarościach oraz ich pesymistyczny, mroczny charakter.Obrazy te nie były przeznaczone dla publiczności, ich wyjątkowo prywatny charakter związany jest najprawdopodobniej z osobistymi przeżyciami i lękami malarza. Stanowią przejmującą wizję upadku dawnego świata, obraz nędzy i rozpadu tradycyjnych wartości, zniszczenia i samozagłady. Są to dzieła bardzo bezpośrednie, namalowane ze swobodą środków wyrazu i obdarzone niezwykłą siłą ekspresji. Część historyków sztuki postuluje, aby pozostawić znaczenie czarnych obrazów tajemnicą i nie mnożyć ich mniej lub bardziej prawdopodobnych interpretacji.Przez niemal pół wieku od powstania czarne obrazy nie były znane szerszej publiczności i opisali je jedynie nieliczni krytycy. Goya nie nadał im tytułów, co dodatkowo utrudnia interpretację. Malowidła wykonane bezpośrednio na ścianach domu niszczały w szybkim tempie. W latach 1874–78 przy użyciu nowatorskiej techniki zostały przeniesione na płótna przez malarza Salvadora Martíneza Cubellsa i obecnie znajdują się w zbiorach Muzeum Prado. Dom, w którym powstały został wyburzony.
dbpedia-owl:thumbnail
dbpedia-owl:wikiPageExternalLink
dbpedia-owl:wikiPageID
  • 2153428 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageLength
  • 24253 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageOutDegree
  • 65 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageRevisionID
  • 107395395 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageWikiLink
prop-fr:année
  • 1867 (xsd:integer)
  • 1868 (xsd:integer)
  • 2006 (xsd:integer)
prop-fr:auteur
prop-fr:commons
  • Category:Pinturas negras
  • Category:Quinta del Sordo
prop-fr:commonsTitre
  • Quinta del Sordo
prop-fr:isbn
  • 978 (xsd:integer)
prop-fr:langue
  • es
  • fr
prop-fr:lienAuteur
  • Charles Yriarte
prop-fr:lieu
  • Paris
prop-fr:lireEnLigne
prop-fr:mois
  • mai
prop-fr:nom
  • Cruzada Villaamil
  • Yriarte
prop-fr:numéro
  • VII
prop-fr:oclc
  • 490109684 (xsd:integer)
prop-fr:pagesTotales
  • 156 (xsd:integer)
  • 177 (xsd:integer)
prop-fr:prénom
  • Charles
  • Gregorio
prop-fr:périodique
  • El Arte en España
prop-fr:sousTitre
  • la biographie, les fresques, les toiles, les tapisseries, les eaux-fortes et le catalogue de l'oeuvre avec cinquante planches inédites d'a̓près les copies de Tabar, Bocourt et Ch. Yriarte
  • les peintures noires
prop-fr:titre
  • Goya
  • La Casa del Sordo
prop-fr:wikiPageUsesTemplate
prop-fr:éditeur
  • Plon
  • William Blake And Co
dcterms:subject
rdfs:comment
  • Les Peintures noires (en espagnol : Pinturas negras, 1819-1823) est une série de quatorze fresques de Francisco de Goya peintes avec la technique de l’huile al secco (sur la surface de plâtre d’une paroi) pour décorer les murs de sa maison, appelée la Quinta del Sordo (« Maison de campagne du Sourd »), que le peintre avait acquise en février 1819 ; ces fresques furent transférées sur toile entre 1874 et 1878.
  • 黒い絵(くろいえ、スペイン語: Pinturas negras)とは、スペインの画家フランシスコ・デ・ゴヤが、晩年に自身の住居の部屋の壁に描いた一連の絵画の総称。現在はプラド美術館に全点が所蔵されている。
  • Pinturas Negras (1819 - 1823) é o nome que recebe uma série de quatorze quadros de Francisco de Goya pintados com a técnica de óleo al secco (sobre a superfície de reboco da parede) como decoração dos muros da sua casa, chamada a Quinta del Sordo, que o pintor adquiriu em Fevereiro de 1819 e que foram trasladadas para tela entre 1874 e 1878. Atualmente conservam-se no Museu do Prado de Madrid.
  • De Zwarte Schilderijen (Spaans: Pinturas negras) is de naam die gegeven wordt aan een reeks van schilderijen van de Spaanse kunstschilder Francisco Goya.Hij maakte deze schilderijen aan het eind van zijn leven (1819-1823) in een periode waarin hij steeds meer last kreeg van slechthorendheid en depressies.
  • Kara Resimler (İspanyolca Pinturas Negras), İspanyol ressam Goya'nın, Sağırın Beşi (Quinta del Sordo) adıyla bilinen evinin iki katındaki duvar sıvasına, dekorasyon amacıyla yağlı boya ile çizdiği 14 tablodan oluşan bir duvar resmi serisidir. Evi Şubat 1819'da satın alan Goya, resimleri 1819 ile 1824 arasında çizdi.
  • Pintures Negres (1819–1823) és el nom que reben una sèrie de catorze quadres de Francisco de Goya pintats amb la tècnica d'oli al secco, sobre la superfície d'arrebossat de la paret, com a decoració dels murs de la seua casa, anomenada la Quinta del Sordo, casa que el pintor va adquirir al febrer de 1819. Les pintures van ser traslladades a llenç entre els anys 1874 i 1878, i actualment es conserven en el Museu del Prado de Madrid.
  • Czarne obrazy lub czarne malowidła (hiszp. pinturas negras) – seria czternastu obrazów Francisca Goi namalowanych w latach 1819–1823 na ścianach jego domu zwanego Domem Głuchego (Quinta del Sordo).
  • Pinturas negras (1819–1823) es el nombre que recibe una serie de catorce obras murales de Francisco de Goya, pintadas con la técnica de óleo al secco (sobre paredes recubiertas de yeso). Las creó como decoración de los muros de su casa, llamada la Quinta del Sordo, que había adquirido en febrero de 1819.
  • Margolan Beltzak (gaztelaniaz, Las pinturas negras) Francisco Goyak bere bizitzako azken urteetan (1819-1823 bitartean) egindako margolan multzo bati ematen zaien izena da. Ilunak eta hunkigarriak dira, eta Goyak erotasunari zion beldurra eta, garai horretarako, gizateriari buruz zeukan iritzi etsia islatzen dituzte.Goya, 1819an, 72 urte zituela, Quinta del Sordo (Gorraren Etxea) zeritzon bi solairuko etxera joan zen bizitzera, Madrileko kanpoaldean.
  • The Black Paintings (Spanish: Pinturas negras) is the name given to a group of fourteen paintings by Francisco Goya from the later years of his life, likely between 1819 and 1823. They portray intense, haunting themes, reflective of both his fear of insanity and his bleak outlook on humanity. In 1819, at the age of 72, Goya moved into a two-story house outside Madrid that was called Quinta del Sordo (Deaf Man's Villa).
  • «Мрачные картины» (исп. Pinturas negras, встречается буквальный перевод «Чёрные картины») (1819—1823) — название серии из четырнадцати фресок Франсиско Гойя, написанных в технике al secco (на стене, по увлажнённой штукатурке). Были созданы для стен своего дома, который он приобрел в феврале 1819 года, с интересным названием «Дом Глухого» (исп.)русск.,получивший название еще при жизни бывшего владельца, вероятно, страдавшего глухотой.
rdfs:label
  • Peintures noires
  • Black Paintings
  • Czarne obrazy
  • Kara Resimler
  • Margolan Beltzak
  • Pinturas negras
  • Pinturas negras
  • Pintures Negres
  • Zwarte Schilderijen
  • Мрачные картины
  • 黒い絵
owl:sameAs
http://www.w3.org/ns/prov#wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbpedia-owl:wikiPageWikiLink of
is foaf:primaryTopic of