Le latin vulgaire ou latin populaire (en latin, sermo uulgaris, « le langage populaire ») est un terme qui englobe les dialectes vernaculaires latinisés qui existaient pour la plupart dans les provinces occidentales de l'Empire romain, jusqu'à ce que ces dialectes, s'écartant de plus en plus les uns des autres, fussent transformés au fur et à mesure en langues romanes primitives.

PropertyValue
dbpedia-owl:abstract
  • Le latin vulgaire ou latin populaire (en latin, sermo uulgaris, « le langage populaire ») est un terme qui englobe les dialectes vernaculaires latinisés qui existaient pour la plupart dans les provinces occidentales de l'Empire romain, jusqu'à ce que ces dialectes, s'écartant de plus en plus les uns des autres, fussent transformés au fur et à mesure en langues romanes primitives. On considère que la mutation, commencée vers le IIe siècle avec des traces de changements antérieurs, s'est terminée aux environs du IXe siècle[réf. nécessaire].Ce sociolecte plus tard improprement[À attribuer] appelé[Par qui ?] « latin », différait de la langue littéraire qu'était le latin classique, aussi bien dans sa prononciation et son vocabulaire que dans sa grammaire. Il ne faut pas le confondre non plus avec le « latin contemporain », parlé et écrit actuellement par certaines personnes le revendiquant comme langue internationale, et qui est, en fait, un latin classique augmenté de termes nécessaires à la communication moderne.Certains aspects du latin vulgaire n'apparurent qu'à la fin de l'Empire, tandis qu'il est probable que d'autres aient existé dans le latin parlé, au moins dans les formes basilectes du latin, bien plus tôt. Dans la plupart des définitions, le « latin vulgaire » ou « latin populaire » apparaît comme une langue essentiellement parlée et rarement écrite, parce que le latin écrit restait plus proche du latin classique. Il y a de bonnes raisons pour penser que le latin parlé a éclaté en dialectes divergents émanant du substrat des langues italo-celtiques[réf. souhaitée]span / pendant cette période. Parce que personne n'a transcrit les parlers quotidiens des latinophones durant la période dont il est question, ceux qui étudient le latin vulgaire doivent le faire en se servant de méthodes indirectes. Notre connaissance du latin vulgaire provient de trois sources principales. Tout d'abord, la linguistique contrastive peut servir à reconstruire ses formes sous-jacentes à partir des langues romanes attestées, pour ensuite noter comment elles diffèrent du latin classique.Ensuite, plusieurs textes de grammaire normative datant de la période du latin tardif condamnent des erreurs linguistiques que les latinophones avaient tendance à commettre. Ces textes sont donc de riches sources sur la manière dont les latinophones parlaient réellement leur langue.Enfin, les solécismes et usages non-classiques que l'on décèle occasionnellement dans certains textes de latin tardif éclairent la manière dont leurs auteurs parlaient.
  • El llatí vulgar és la varietat del llatí parlada per la gent, en oposició al llatí clàssic propi de les classes més il·lustrades, un llatí molt més cuidat i literari. El llatí vulgar, com a idioma dels soldats de les legions romanes, va ser la mare de les llengües romàniques.Llatí vulgar (en llatí, sermo vulgaris) és un terme genèric per referir-se als dialectes vernacles del llatí que es van parlar a les províncies occidentals de l'imperi Romà. L'evolució del llatí va portar a una creixent diferenciació dels dialectes, fins al punt que el llatí clàssic va deixar de ser una llengua viva, i va conduir cap al segle IX a l'aparició de les formes primerenques del que avui anomenem llengües romàniques. El llatí parlat diferia de l'estil literari del llatí clàssic en la seva pronunciació, el seu vocabulari i la seva gramàtica. Diverses característiques del llatí vulgar apareixen en diferents períodes de l'Imperi i en diferents províncies, sigui per l'evolució interna de tendències que ja eren presents en el llatí dels soldats i els colons romans, segons la seva procedència social o geogràfica, o bé sigui per l'adopció imperfecta del llatí pels pobles sotmesos que van deformar-lo fins a fer aparèixer una mena de crioll, una llengua barrejada.Els escriptors llatins no van entretenir-se pas a transcriure com parlaven els seus contemporanis. Els estudiosos del llatí vulgar es veuen forçats a seguir mètodes indirectes, i extreuen les seves dades de tres menes de fonts: El mètode comparatiu permet reconstruir estadis del llatí vulgar a partir dels trets que comparteixen les llengües romàniques i que difereixen del llatí clàssic. S'han conservat textos de gramàtiques prescriptives de l'època del llatí tardà que enumeren (i condemnen) els errors que solien fer els parlants del llatí, i això ens permet fer-nos una idea de com parlaven Finalment, les ultracorreccions i altres usos que no són clàssics que de vegades apareixen en textos de llatí tardà també ens donen indicis de com parlava la persona que els va escriure.Després del final de l'imperi Romà d'Occident,el llatí vulgar va coexistir amb el llatí tardà escrit encara durant uns quants segles, perquè els parlants de les llengües vernacles escrivien fent servir la prestigiosa gramàtica llatina tradicional, tot i que sovint se'ls colaven errors i desviacions de les normes llatí clàssic.El tercer Concili de Tours de 813 va decidir que els preveres prediquessin en llengua vulgar per tal que els fidels els poguessin entendre. En aquest moment, doncs, ja hi havia una percepció clara de la diferència entre la llengua que parlava el poble i el llatí que s'escrivia.El 842, menys de trenta anys després del Concili de Tours, el Jurament d'Estrasburg és el primer document escrit en una llengua romànica, que clarament ja no és el llatí. El jurament reprodueix un acord entre dos dels germanastres hereus de CarlemanyPro Deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d'ist di en avant, in quant Deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo, et in aiudha et in cadhuna cosa. . . (Per l'amor de Déu i pel poble cristià i la nostra comuna salvació, des d'aquest dia en endavant, mentre Déu em doni coneixement i poder, defendré el meu germà Carles i l'ajudaré en qualsevol cosa. . .)
  • Il latino volgare (in latino: sermo vulgaris) è l'insieme delle varianti della lingua latina parlate dalle diverse popolazioni dell'Impero romano. La sua principale differenza rispetto al latino letterario è la maggiore influenza dei substrati linguistici locali e la mancanza di una codificazione legata alla scrittura.
  • A vulgáris latin (latinul sermo vulgaris, azaz „köznyelv”) hagyományos értelemben a Római Birodalom lakossága által a birodalom utolsó évszázadaiban használt – és feltehetően egészen a 6. századig viszonylag egységes – latin köznyelv változatainak (dialektusainak és szociolektusainak) összességét jelenti. Mára kissé elavult kifejezés, ugyanis sokáig úgy gondolták, mintha a latin és a vulgáris latin között valamiféle szakadás lenne, vagyis mintha két nyelv élne egymás mellett. Valójában azonban nem erről van szó: a latin nyelv, mint az élő nyelvek általában, szüntelenül változott a nép ajkán, mígnem területileg elkülönült dialektusokra bomlott, amelyekből több százados fejlődés eredményeképpen kialakultak az újlatin nyelvek. A vulgáris latin megjelölést így az összehasonlító nyelvészetben az újlatin nyelvek alapjára való hivatkozásként használják.
  • Mit Vulgärlatein wird das gesprochene Latein im Unterschied zum literarischen Latein bezeichnet. Die Bezeichnung geht auf das lateinische Adjektiv vulgaris („zum Volke gehörig, gemein“) zurück (sermo vulgaris „Volkssprache“). Aus den etwas moderneren Bezeichnungen „Sprechlatein“ oder „Volkslatein“ wird aber deutlich, dass damit nicht zwangsläufig eine niedere Sprachform gemeint ist. Auch die Gebildeten sprachen Vulgärlatein. Das Vulgärlatein ist nicht einfach mit „spätem“ Latein gleichzusetzen und als historische Sprachstufe aufzufassen, da es als Varietät des Lateinischen schon in den frühen Komödien des Plautus und des Terentius bezeugt ist und somit von einer frühen, bereits in altlateinischer Zeit einsetzenden Trennung von gesprochenem und geschriebenem Latein auszugehen ist, die später durch die Sprechgewohnheiten latinisierter Kelten und Germanen noch weiter vertieft wurde und im frühen Mittelalter schließlich zur Herausbildung der romanischen Sprachen führte.
  • Vulgar Latin is a generic term of the nonstandard (as opposed to classical) sociolects of Latin from which the Romance languages developed. The word vulgar in this case refers to its original meaning of common or vernacular, and not the more pejorative usage, tasteless or indecent. Works written in Latin during classical times used Classical Latin rather than Vulgar Latin (originally called sermo vulgaris), with very few exceptions (most notably sections of Gaius Petronius' Satyricon). Because of its nonstandard nature, vulgar Latin had no official orthography. Vulgar Latin is sometimes also called colloquial Latin, or Common Romance (particularly in the late stage). In Renaissance Latin, vulgar Latin was called vulgare Latinum or Latinum vulgare.The broad term Vulgar Latin should not be confused with the more specific term Proto-Romance, which refers specifically to the theoretical common ancestor to the modern Romance languages, as such Proto-Romance may have been only one of the Vulgar Latin languages and only a very late stage of that language branch.
  • 속라틴어(라틴어: Latina Vulgata) 또는 민중 라틴어는 문어의 고전 라틴어와 구별되는 구어의 라틴어로, 특히 로마 제국의 일반 민중을 중심으로 서기 2세기에서 6세기 경에 쓰이던 구어체 라틴어를 말한다. 로망스어군에 속하는 모든 언어의 공통된 조상으로, 조어들 중에서는 실체가 명확히 밝혀져 기록에 남은 유일한 경우이기도 하다. 시간이 지나면서 속라틴어는 어휘, 문법, 발음면에서 고전 라틴어와 차이가 나게 되었고 현재의 로망스어의 성립에 큰 영향을 주었다. 6세기 경까지는 화자가 유럽 전역에 널리 퍼져있었으나, 루마니아를 제외한 많은 라틴어 방언들이 라틴어와는 다른 언어로 분화되어 사라졌고, 현대 루마니아어의 직계조상이 되는 다키아 민중 라틴어가 18세기 말엽까지 살아있었으나, 이마저도, 19세기에는 루마니아어와 아로마니아어로 분화되어 사라졌다.
  • Latín vulgar (en latín, sermo vulgaris) es un término genérico, empleado para referirse al conjunto de los dialectos vernáculos del latín vivo, hablados en las provincias del Imperio romano. La extinción como lengua viva del latín se asoció con la creciente diferenciación de estos dialectos, que condujo, hacia el siglo IX, a la formación de las lenguas romances tempranas. Algunos autores proponen distinguir técnicamente entre latín vulgar (o popular) y latín tardío (siglo IV en adelante), aunque lingüísticamente es difícil distinguir entre esas dos acepciones.Sin embargo conviene aclarar, desde el punto de vista de la lingüística moderna, que el latín vulgar como tal es una expresión basada en una hipótesis antigua y equivocada, que suponía la existencia de dos lenguas paralelas: un latín "culto" y uno "vulgar"; pero, verdaderamente, el latín vulgar era el latín mismo, un idioma vivo y en constante evolución, mientras que el latín clásico sólo se mantenía en la literatura y administración como el lenguaje escrito culto, para facilitar la comunicación entre las provincias romanas.La variante de latín hablado difiere notablemente del estilo literario del latín clásico en su pronunciación, vocabulario y gramática. Algunos rasgos del latín vulgar no aparecieron hasta la época tardía del Imperio romano, aunque parece que muchos de sus rasgos son sorprendentemente tempranos. Otros, pueden incluso haber estado presentes mucho antes, al menos bajo la forma de latín acriollado. La mayor parte de las definiciones de "latín vulgar" suponen que es una lengua hablada antes que escrita, porque ciertas evidencias sugieren que el latín se dialectalizó o criollizó durante este período, y porque no hay pruebas de que alguien transcribiera el habla cotidiana de ninguno de sus hablantes. El estudio del latín vulgar requiere el análisis de evidencias indirectas, ya que originalmente nadie usaba intencionalmente las formas de latín vulgar cuando escribía.Lo que hoy se sabe del latín vulgar procede de tres fuentes. La primera es el método comparativo que puede reconstruir numerosos rasgos de las lenguas romances atestiguadas, y hacer notar aquello en lo que difieren del latín clásico. La segunda fuente son varios textos de gramáticas prescriptivas del latín tardío que condenaban los errores lingüísticos que los hablantes de latín solían cometer, denuncias que ayudan a describir cómo se usaba la lengua. Finalmente, los "solecismos" y usos que se apartan del latín clásico encontrados a veces en textos de latín tardío también dan luz al habla de quien los escribió.
  • Łacina ludowa (łac. sermo vulgaris) – termin określający zbiór dialektów języka łacińskiego, których używało się przede wszystkim w zachodniej części Cesarstwa rzymskiego, a zwłaszcza te, z których do IX wieku nie rozwinęły się języki romańskie.Mówiona łacina odróżniała się od literackiej odmiany tego języka wymową, leksyką oraz gramatyką. Niektóre z charakterystycznych cech łaciny ludowej pojawiają się dopiero w dobie późnego cesarstwa, inne zaś obecne są w przekazach już od samego początku istnienia łaciny ludowej jako odrębnego wariantu języka.
  • Halk Latincesi veya Vulgar Latince (Latince sermo vulgaris, "halk konuşması") Latin dilinin halk lehçelerinin ve sosyolektlerini kapsayan bir genel terimdir. Bu farklı lehçeler Orta Çağların başlarında birbirlerinden farklılaşarak 9. yy'da Roman dillerine dönüştüler.Konuşulan Latince, edebî Latince'den telaffuz, söz dağarcığı (vokabüler) ve gramer açısından farklıdır ancak kendisine has bazı özellikleri Roma İmparatorluğu'nun geç dönemlerinde ortaya çıkmıştır. Başka özellikleri, konuşma Latincesinde çok daha önceden muhtemelen mevcuttu.Orta çağlarda, Orta Çağ Latincesi olarak adlandırılan, Latincenin klasik biçimli bir şekli, alimler, kâtipler ve din adamlarınca kullanılırdı. Bu dil eğitimle edinilirdi, anadil olarak bilinmezdi. Halk Latincesi ise herkesin gündelik olarak kullandığı dildi.
  • Vulgární latina nebo lidová latina (latinsky sermo vulgaris tedy lidový jazyk) je všeobecné označení pro mluvené nářečí latiny v Římské říši (hlavně v západních provinciích) zhruba až do období 9. století, kdy se z jednotlivých nářečí vyvinuly románské jazyky. Na toto období navazuje a částečně se s ním překrývá další fáze vývoje latiny, která existuje paralelně dál, viz středověká latina.I když pojem není omezený jen na pozdně latinské období, mnohé rysy a pravděpodobně i nářečí se objevily až v tomto období, a proto se o lidové latině hovoří hlavně od tohoto období.Při bližším pohledu má lidová latina více definicí: Za prvé je to mluvená latina Římské říše. Při psaní se naopak používala pozdější latina odvozená od (poměrně umělé) klasické latiny. Za druhé je to podle některých názorů hypotetický předchůdce románských jazyků. Tento jazyk možno rekonstruovat jen na základě ojedinělých nápisů (např. v Pompejích) a pozdějších románských jazyků: a) všech románských jazyků b) jen západorománských jazyků: nářečí na sever a západ od čáry La Spezia-Rimini, Francie a pyrenejského poloostrova, jako i slabě doložená románská řeč severozápadní Afriky. Podle této koncepce se tedy jihovýchodní italština, rumunština a dalmatština vyvinuly odděleně od ostatních románských jazyků. Za třetí je to podle některých názorů označení gramatických inovací v mnohých pozdnělatinských textech, jako například Peregrinatio Aetheriae ze 4. století nebo texty Gregoria z Toursu. Tyto texty jsou velmi cenné, protože „chyby“, které se v nich vyskytují, dokládají tehdejší hovorový jazyk.Románské jazyky se vyvinuly z lidové latiny pozdnělatinského období, nazývané sermo romana rustica, a ne tedy z psané latiny. Často přitom byly místo neutrálních latinských slov přebrány expresivnější: např. „caput“ (hlava) byl nahrazeno slovem „testa“ (mísa, hliněný hrnec), z toho ve fr. tête (hlava); nebo „equus“ (kůň) byl nahrazen slovem „caballus“ (pracovní kůň, starý kůň), z toho ve fr. cheval / it. cavallo / šp. caballo / port. cavalo (prostě kůň).Nejbližším současným jazykem k vulgární latině je sardinština.
  • 俗ラテン語(ぞくラテンご、羅: sermo vulgaris セルモー・ウルガーリス、英: Vulgar Latin)とはロマンス語の祖語である。俗ラテン語はローマ帝国内で話されていた口語ラテン語のことで、ローマ帝国崩壊後、地方ごとに分化し現在のロマンス諸語になった。古代ローマから現代にかけて使用されてきたラテン語は基本的に文献に残る文語(古典ラテン語)のことであるが、これに対し口語、つまり民衆の話し言葉があったことが文献に残されており、これを俗ラテン語という。ただし、「俗」を意味するvulgarという言葉には「下品な」、「粗野な」、「卑しい」などの意味があるため、「民衆ラテン語」 (Popular Latin) 、「ロマンス祖語」(Proto-Romance)などの用語を主張する学者も多い。なお、 sermo vulgaris とは「日常の言葉」の意味の古典ラテン語であり、下記の音韻の変化に従えば俗ラテン語では sermo volgare (セルモー・ヴォルガレ)となる。
  • Простонароден латински (на латински: sermo vulgaris) е общо наименование на различни говорими варианти на латинския език, които произлизат от класическия латински, но се различават от него. С политическата дезинтеграция на Римската империя контактите между отделните географски области отслабват, различията между местните форми на простонародния латински нарастват и около 7 век те се обособяват в самостоятелни романски езици.
  • Народная латынь (известна также как «вульгарная латынь» и народно-латинский язык; лат. sermo vulgaris) — разговорная разновидность латинского языка, распространённая в Италии, а позже и в других провинциях Римской империи. Именно народная латынь (а не классический латинский язык) является непосредственным предком романских языков. С другой стороны, не во всех регионах её распространения ныне существуют романские языки. Своего наибольшего географического распространения народная латынь достигла в III веке н. э., в период максимального расширения границ Римской империи. С конца III, и особенно между V и XV веками, во время Великого переселения народов, языковые границы народно-латинского (романского) ареала в регионах так называемой Старой Романии существенно сократились. Так, в Северной Африке народная латынь была полностью вытеснена арабским языком, а в Британии — германскими наречиями (правда, народная латынь оказала значительное влияние на местные кельтские языки). Регионы, где латинский язык постепенно исчез (Паннония, Иллирия, Римская Британия, Римская Германия, Римская Африка), получили название Romania Submersa.
  • Vulgair Latijn is die vorm van het Latijn waaruit de romaanse talen zijn ontstaan. Dit was de Latijnse omgangstaal zoals deze gesproken werd op het moment dat de Romeinen de landen om hen heen veroverden. Dit vulgair latijn staat tegenover het klassiek Latijn, het 'officiële' Latijn zoals dat in het literaire proza gebruikt werd. Er zijn twee benaderingen mogelijk om tot kennis van het vulgair latijn (VL) te komen: (terug) reconstrueren vanuit de romaanse talen, of reconstrueren op basis van de overgeleverde resten van de omgangstaal.
dbpedia-owl:iso6391Code
  • la
dbpedia-owl:iso6392Code
  • lat
dbpedia-owl:iso6393Code
  • lat
dbpedia-owl:languageCode
  • la
dbpedia-owl:thumbnail
dbpedia-owl:wikiPageExternalLink
dbpedia-owl:wikiPageID
  • 939696 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageLength
  • 56960 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageOutDegree
  • 190 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageRevisionID
  • 111070141 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageWikiLink
prop-fr:année
  • 1970 (xsd:integer)
prop-fr:collection
  • Connaissance des langues
prop-fr:couleurfamille
  • mediumseagreen
prop-fr:ietf
  • la
prop-fr:iso
  • la
  • lat
prop-fr:langue
  • fr
prop-fr:languefille
prop-fr:lienAuteur
  • Pierre Bec
prop-fr:lieu
  • Paris
prop-fr:nom
  • Latin
  • Bec
prop-fr:nomnatif
  • lingua Latina
prop-fr:pagesTotales
  • 568 (xsd:integer)
prop-fr:passage
  • 58 (xsd:integer)
prop-fr:prénom
  • Pierre
prop-fr:titre
  • Manuel pratique de philologie romane
prop-fr:tome
  • 1 (xsd:integer)
prop-fr:wikiPageUsesTemplate
prop-fr:éditeur
  • Picard
dcterms:subject
rdf:type
rdfs:comment
  • Le latin vulgaire ou latin populaire (en latin, sermo uulgaris, « le langage populaire ») est un terme qui englobe les dialectes vernaculaires latinisés qui existaient pour la plupart dans les provinces occidentales de l'Empire romain, jusqu'à ce que ces dialectes, s'écartant de plus en plus les uns des autres, fussent transformés au fur et à mesure en langues romanes primitives.
  • Il latino volgare (in latino: sermo vulgaris) è l'insieme delle varianti della lingua latina parlate dalle diverse popolazioni dell'Impero romano. La sua principale differenza rispetto al latino letterario è la maggiore influenza dei substrati linguistici locali e la mancanza di una codificazione legata alla scrittura.
  • 속라틴어(라틴어: Latina Vulgata) 또는 민중 라틴어는 문어의 고전 라틴어와 구별되는 구어의 라틴어로, 특히 로마 제국의 일반 민중을 중심으로 서기 2세기에서 6세기 경에 쓰이던 구어체 라틴어를 말한다. 로망스어군에 속하는 모든 언어의 공통된 조상으로, 조어들 중에서는 실체가 명확히 밝혀져 기록에 남은 유일한 경우이기도 하다. 시간이 지나면서 속라틴어는 어휘, 문법, 발음면에서 고전 라틴어와 차이가 나게 되었고 현재의 로망스어의 성립에 큰 영향을 주었다. 6세기 경까지는 화자가 유럽 전역에 널리 퍼져있었으나, 루마니아를 제외한 많은 라틴어 방언들이 라틴어와는 다른 언어로 분화되어 사라졌고, 현대 루마니아어의 직계조상이 되는 다키아 민중 라틴어가 18세기 말엽까지 살아있었으나, 이마저도, 19세기에는 루마니아어와 아로마니아어로 분화되어 사라졌다.
  • 俗ラテン語(ぞくラテンご、羅: sermo vulgaris セルモー・ウルガーリス、英: Vulgar Latin)とはロマンス語の祖語である。俗ラテン語はローマ帝国内で話されていた口語ラテン語のことで、ローマ帝国崩壊後、地方ごとに分化し現在のロマンス諸語になった。古代ローマから現代にかけて使用されてきたラテン語は基本的に文献に残る文語(古典ラテン語)のことであるが、これに対し口語、つまり民衆の話し言葉があったことが文献に残されており、これを俗ラテン語という。ただし、「俗」を意味するvulgarという言葉には「下品な」、「粗野な」、「卑しい」などの意味があるため、「民衆ラテン語」 (Popular Latin) 、「ロマンス祖語」(Proto-Romance)などの用語を主張する学者も多い。なお、 sermo vulgaris とは「日常の言葉」の意味の古典ラテン語であり、下記の音韻の変化に従えば俗ラテン語では sermo volgare (セルモー・ヴォルガレ)となる。
  • Простонароден латински (на латински: sermo vulgaris) е общо наименование на различни говорими варианти на латинския език, които произлизат от класическия латински, но се различават от него. С политическата дезинтеграция на Римската империя контактите между отделните географски области отслабват, различията между местните форми на простонародния латински нарастват и около 7 век те се обособяват в самостоятелни романски езици.
  • Vulgair Latijn is die vorm van het Latijn waaruit de romaanse talen zijn ontstaan. Dit was de Latijnse omgangstaal zoals deze gesproken werd op het moment dat de Romeinen de landen om hen heen veroverden. Dit vulgair latijn staat tegenover het klassiek Latijn, het 'officiële' Latijn zoals dat in het literaire proza gebruikt werd.
  • Vulgar Latin is a generic term of the nonstandard (as opposed to classical) sociolects of Latin from which the Romance languages developed. The word vulgar in this case refers to its original meaning of common or vernacular, and not the more pejorative usage, tasteless or indecent. Works written in Latin during classical times used Classical Latin rather than Vulgar Latin (originally called sermo vulgaris), with very few exceptions (most notably sections of Gaius Petronius' Satyricon).
  • O latim vulgar (em latim, sermo vulgaris) é um termo empregado para designar os dialectos vernáculos do latim falado principalmente nas províncias ocidentais do Império Romano. Considera-se que tenha perdurado até o século IX aproximadamente, ou seja, até a diferenciação das línguas românicas.Certas palavras do latim clássico foram tiradas do vocabulário.
  • Mit Vulgärlatein wird das gesprochene Latein im Unterschied zum literarischen Latein bezeichnet. Die Bezeichnung geht auf das lateinische Adjektiv vulgaris („zum Volke gehörig, gemein“) zurück (sermo vulgaris „Volkssprache“). Aus den etwas moderneren Bezeichnungen „Sprechlatein“ oder „Volkslatein“ wird aber deutlich, dass damit nicht zwangsläufig eine niedere Sprachform gemeint ist. Auch die Gebildeten sprachen Vulgärlatein.
  • Bahasa Latin Rakyat atau bahasa Latin Umum atau bahasa Latin Vulgar (dalam bahasa Latin sermo vulgaris dan bahasa Inggris Vulgar Latin) adalah sebuah istilah luas yang mencakup banyak dialek sehari-hari dan sosiolek (dialek sosial) dari bahasa Latin sampai berkembang menjadi bahasa Roman awal – perbedaan ini biasanya baru dibuat pada sekitar abad ke-9. Istilah ini mencakup bahasa Latin Akhir dan seringkali kedua istilah ini dipakai sebagai sinonim satu sama lain.
  • El llatí vulgar és la varietat del llatí parlada per la gent, en oposició al llatí clàssic propi de les classes més il·lustrades, un llatí molt més cuidat i literari. El llatí vulgar, com a idioma dels soldats de les legions romanes, va ser la mare de les llengües romàniques.Llatí vulgar (en llatí, sermo vulgaris) és un terme genèric per referir-se als dialectes vernacles del llatí que es van parlar a les províncies occidentals de l'imperi Romà.
  • Łacina ludowa (łac. sermo vulgaris) – termin określający zbiór dialektów języka łacińskiego, których używało się przede wszystkim w zachodniej części Cesarstwa rzymskiego, a zwłaszcza te, z których do IX wieku nie rozwinęły się języki romańskie.Mówiona łacina odróżniała się od literackiej odmiany tego języka wymową, leksyką oraz gramatyką.
  • A vulgáris latin (latinul sermo vulgaris, azaz „köznyelv”) hagyományos értelemben a Római Birodalom lakossága által a birodalom utolsó évszázadaiban használt – és feltehetően egészen a 6. századig viszonylag egységes – latin köznyelv változatainak (dialektusainak és szociolektusainak) összességét jelenti. Mára kissé elavult kifejezés, ugyanis sokáig úgy gondolták, mintha a latin és a vulgáris latin között valamiféle szakadás lenne, vagyis mintha két nyelv élne egymás mellett.
  • Latín vulgar (en latín, sermo vulgaris) es un término genérico, empleado para referirse al conjunto de los dialectos vernáculos del latín vivo, hablados en las provincias del Imperio romano. La extinción como lengua viva del latín se asoció con la creciente diferenciación de estos dialectos, que condujo, hacia el siglo IX, a la formación de las lenguas romances tempranas.
  • Vulgární latina nebo lidová latina (latinsky sermo vulgaris tedy lidový jazyk) je všeobecné označení pro mluvené nářečí latiny v Římské říši (hlavně v západních provinciích) zhruba až do období 9. století, kdy se z jednotlivých nářečí vyvinuly románské jazyky.
  • Народная латынь (известна также как «вульгарная латынь» и народно-латинский язык; лат. sermo vulgaris) — разговорная разновидность латинского языка, распространённая в Италии, а позже и в других провинциях Римской империи. Именно народная латынь (а не классический латинский язык) является непосредственным предком романских языков. С другой стороны, не во всех регионах её распространения ныне существуют романские языки.
  • Halk Latincesi veya Vulgar Latince (Latince sermo vulgaris, "halk konuşması") Latin dilinin halk lehçelerinin ve sosyolektlerini kapsayan bir genel terimdir. Bu farklı lehçeler Orta Çağların başlarında birbirlerinden farklılaşarak 9. yy'da Roman dillerine dönüştüler.Konuşulan Latince, edebî Latince'den telaffuz, söz dağarcığı (vokabüler) ve gramer açısından farklıdır ancak kendisine has bazı özellikleri Roma İmparatorluğu'nun geç dönemlerinde ortaya çıkmıştır.
  • Latin arrunta (latinez sermo vulgaris) Erromatar Inperioaren garaian herritarrek hitz egiten zuten hizkuntza mota zen, latin klasikoaren aurrean. Askotan latin berrantiarra izena ere hartzen du, hau da, erromantze hizkuntzak sortu baino lehenagoko mintzaira izanda (IX.-XI.
rdfs:label
  • Latin vulgaire
  • Простонароден латински език
  • Bahasa Latin Rakyat
  • Halk Latincesi
  • Latim vulgar
  • Latin arrunt
  • Latino volgare
  • Latín vulgar
  • Llatí vulgar
  • Vulgair Latijn
  • Vulgar Latin
  • Vulgáris latin
  • Vulgární latina
  • Vulgärlatein
  • Łacina ludowa
  • Народная латынь
  • 俗ラテン語
  • 속라틴어
owl:sameAs
http://www.w3.org/ns/prov#wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
foaf:name
  • Latin
  • lingua Latina
is dbpedia-owl:language of
is dbpedia-owl:wikiPageRedirects of
is dbpedia-owl:wikiPageWikiLink of
is foaf:primaryTopic of