Cet article présente un résumé de l'histoire du Qatar.Le Qatar est un émirat du Moyen-Orient d'une superficie de 11 427 km². Il est situé sur une petite péninsule entourée par l'Arabie saoudite au sud et le Golfe Persique au nord.

PropertyValue
dbpedia-owl:abstract
  • Cet article présente un résumé de l'histoire du Qatar.Le Qatar est un émirat du Moyen-Orient d'une superficie de 11 427 km². Il est situé sur une petite péninsule entourée par l'Arabie saoudite au sud et le Golfe Persique au nord.
  • Como los demás emiratos en el Golfo Pérsico —Kuwait, Bahréin, los Emiratos Árabes Unidos, (dejando a un lado la historia separada de Omán)— Catar ha sido habitada desde el paleolítico. Los primeros habitantes conocidos fueron los cananeos. Más tarde el país estuvo bajo el poder de varios gobernantes, como Sargón I (2335-2279 a. C.), y estuvo unido a la federación de Dilmun en el I milenio a. C.. El islam llegó a la península en el siglo VII d. C. y Catar pasó a formar parte, sucesivamente, del califato árabe y del Imperio otomano.Catar estuvo sometido al sultanato de la familia Al Khalifa de Bahréin hasta 1868, en que, a petición de los nobles cataríes, fue instaurada la dinastía actual de los Al-Thani (āl-Tānī), con ayuda de los británicos. Los británicos negociaron el fin de la reclamación de los Al Khalifa por Catar, a excepción del pago del tributo. El tributo terminó con la ocupación de Catar por los turcos otomanos en 1872, cuando la familia Al Khalifa se mudó a Bahréin. En 1871 la dinastía reconoció la autoridad otomana, pero intentó conseguir la independencia en 1893 y 1898. Los turcos concedieron la autonomía del país en 1913. En el proceso de desmembramiento del Imperio otomano, a causa de la Primera Guerra Mundial, el emir Abdullah bin Jassim Al Thani de Catar firmó en 1916 un tratado con Gran Bretaña que convirtió el emirato en protectorado británico, pero se mantuvo la monarquía absoluta de los Al-Thani. Bajo este tratado, el gobernador acordaba no disponer de algo de su territorio excepto a Gran Bretaña y no entrar en relaciones con algún otro Gobierno extranjero sin el consentimiento británico. A cambio, los británicos prometieron proteger a Catar de toda agresión por mar y prestar sus buenos oficios en caso de un ataque por tierra. Un tratado de 1934 concedió protección británica más extensa. La explotación de los yacimientos petrolíferos (1949) no alteró sustancialmente las estructuras feudales del país. Tras la decisión británica de abandonar el Golfo Pérsico en 1971, Catar ingresó en la federación de Emiratos Árabes Unidos (1968). Proclamada una Constitución provisional (1970), el emir Ahmad bin Ali Al-Thani nombró a su heredero, Khalifa bin Hamad Al Thani, primer ministro. Obtenida su independencia (1971), se retiró de los Emiratos Árabes Unidos, firmó un tratado de amistad con Gran Bretaña e ingresó en la Liga Árabe y en la ONU (1971). Con un incruento golpe de Estado (1972), el emir Ahmad bin Ali fue depuesto por su primer ministro, que reunió ambos cargos. Khalifa bin Hamad Al Thani limitó los privilegios de la familia real, y emprendió una serie de reformas sociales y políticas. Reivindicó la soberanía sobre las islas Hawar (1976), controladas por Bahréin, completó la nacionalización de la industria petrolera y restringió las exportaciones de crudo para conservar sus reservas (1977). Catar condenó los acuerdos de Camp David entre Egipto, Israel y los Estados Unidos (septiembre de 1978), pero está estrechamente aliado con Arabia Saudita y es usualmente considerado como uno de los Estados árabes más moderados. En 1981 Catar se integró en el recién constituido Consejo de Cooperación del Golfo, y en 1983 sus fuerzas armadas participaron en los ejercicios militares conjuntos que los países miembros del Consejo desarrollaron en Omán.Las disputas con Bahréin sobre la propiedad de la isla artificial de Fasht ad-Dibal llevaron al ejército de Catar a realizar una incursión en la isla (febrero de 1986) que tuvo que abandonar tras la firma de un acuerdo de paz. Catar apoyó a Irak a lo largo de la guerra Irán-Irak, pero durante la primera guerra del Golfo (1991), sus tropas y su fuerza aérea formaron parte de la coalición de 31 naciones en contra de Iraq. Los choques fronterizos con Arabia Saudita en septiembre de 1992 enturbiaron la normalidad de las fuertes relaciones que mantenían los dos Estados; en mayo de 1993 se alcanzó un tratado fronterizo. Las resoluciones del Tribunal de La Haya sobre la propiedad de las islas Hawar en 1994 y 1995 fracasaron ante la negativa de Bahréin a reconocer el proceso. El 27 de junio de 1995 Khalifa bin Hamad Al Thani fue derrocado de forma incruenta por su hijo Hamad Al Thani, mientras pasaba sus vacaciones en Suiza. Tras convertirse en el nuevo emir, Hamad afrontó diversas reformas destinadas a la apertura y la democratización del sistema político. Así, los comicios municipales de 1999 fueron las primeras elecciones populares de la historia del país (en ellas, además, se permitió que las mujeres votaran). En abril de 2003 una nueva Constitución que reconocía la libertad de expresión, de asociación y de culto fue aprobada en referéndum.
  • La història de Qatar s'inicia vers el 4000 aC; d'aquesta època són els objectes més antics que s'han trobat a les excavacions entre 1956 i 1964, unes destrals. Durant segles fou habitada per pescadors i ramaders i era una etapa del viatge entre l'Iraq i l'Oman. Cap personatge rellevant porta la nisba "katarí" excepte potser el kharigita azraquita Katari ibn al-Fudjaa. Al-Hamdani esmenta Qatar com una localitat d'Aràbia. Ibn Hawkal parla dels pirates de Qatar i al-Masudi parla de les perles a les aigües al seu entorn. Tampoc va atreure l'atenció dels europeus; Pedro Texeira al final del segle XVI, parla de Katar com a port d'Aràbia. Els portuguesos hi van tenir un establiment entre 1517 i 1538 quan s'hi van instal·lar els otomans que hi van ser un temps indeterminat.El 1766 el clan dels Al Khalifa de la tribu utba va emigrar de Kuwait i es va establir a Zubara (Zubarah) a la costa occidental de la península que havien fundat vers 1732, perquè era més proper als bancs d'ostres perleres. Un altra clan, els Al Musallam dels Banu Khalid, estaven instal·lats a Huwayla; també hi havia els Maadidj i els Al Ibn Ali (dels utba) a Fuwayrit; a Doha (llavors Bid o al-Bida) hi havia alguns refugiats suwaydites sudanesos procedents del que avui dia són els Emirats Àrabs Units. Als Al Khalifa se'ls van unir aviat els seus parents els djalahima dels utub, però entre els dos grups van esclatar discòrdies i els djalahima van emigrar a Ruways on es van dedicar a la pirateria i foren finalment quasi eliminats pels Al Khalifa i els seus aliats. Entre 1776 i 1779 els perses van ocupar Bàssora i això va portar molts comerciants a Zubara que va esdevenir sobtadament el centre del comerç de perles i altres productes a la part oriental d'Aràbia. El 1782 el xeic de Bahrain Nasr Al Madhkur, protegit persa, va fer una expedició contra els Al Khalifa de Zubara, però fou derrotat; llavors els Al Khalifa i els seus parents Al Ibn Ali de Fuwayrit es van aliar als utub de Kuwait i van fer una expedició contra Bahrain, illes de les que Ahmad ibn Khalifa va esdevenir el primer sobirà (1783). Els clans dels utba es van instal·lar en els següents anys a Bahrain.Els djalahima, establerts aleshores a Khor Hassan (moderna Khuwayr) va començar a tenir un paper destacat el 1809, recuperats de les seves derrotes anteriors, sota la direcció de Rahma ibn Djabir, aliat als wahhabites. Va aconseguir ocupar Zubara i el 1810/1811 el wahhabita Abd Allah ibn Ufaysan, amb l'aliança de Rahma, es va poder apoderar de Katif, Qatar i Bahrain. El 1811 Sayyid Said, sultà de Mascat, va atacar Zubara i Khor Hassan i els wahhabites es van retirar de Bahrain i Qatar, retornant al poder els Al Khalifa. Rahma es va establir a Dammam (al-Ahsa), des de on va seguir la lluita contra els seus rivals; va fer diversos actes de pirateria però es va cuidar força de no fer-ne cap contra els britànics el que li va estalviar represàlies; fins i tot el 1817 es va enfrontar als pirates kawasim de Sharjah i Ras al-Khaimah que atacaven tota mena de vaixells incloent els britànics. El tractat general de pau de 1820 imposat per la Companyia Britànica de les Índies Orientals fou signat pels xeics de la zona; el tractat reconeixia l'autoritat britànica al Golf i posava fi a la pirateria i a la captura d'esclaus; el tractat fou signat per Bahrain i els britànics van assumir que Qatar n'era una dependència i per tant també era part del tractat.Un acte de pirateria originat a la ciutat de Bid o al-Bida (després Doha), que no havia signat el tractat però els britànics pensaven que si, va comportar la destrucció de la ciutat pels britànics (en un bombardeig) el 1821, però el 1823 sota els Al Bu Aynayn tornava a ser l’únic port de la península a tenir vaixells mercants.Vers el 1825 els Banu Yas, procedents d'Abu Dhabi, van arribar a Qatar dirigits per Suwayda; pels seus actes de pirateria van fer esclatar la guerra entre Abu Dhabi i Bahrain; Suwayda es va retirar a Abu Dhabi el 1828.De vers el 1783 fins al 1871 Bid (al-Bida, després Doha) fou nominalment subjecte del xeic de Bahrain, encara que aquesta sobirania mai no fou ben acceptada (fins i tot quan el xeic Abd Allah va residir per un temps a Qatar). El 1828, a causa d'una revolta, els Al Bu Aynan foren traslladats a Ruways i a Fuwayrit. Els habitants d'Huwayla es van revoltar el 1835 i foren traslladats a Bahrain. El 1835 els britànics van imposar multes als Banu Yas pels seus actes de pirateria i una part de la tribu va emigrar a Khor al-Ubayd a Qatar no retornant fins al 1878. Aquest grup va causar molt problemes entre Qatar i Abu Dhabi; un dels seus membres, Djasim ibn Djabir, va continuar els seus actes de pirateria i fins al 1841 no es va aconseguir dominar la seva activitat quan el seu vaixell fou capturat i cremat encara que ell mateix va poder escapar. Entre 1840 i 1849 Qatar es va veure involucrada en les lluites entre els dos rivals al tron de Bahrain, Abd Allah i Muhammad; els qatarians donaven suport a Muhammad que dominava Murays i Fuwayrit a Qatar, que va utilitzar com a bases contra Muharrak, una de les illes de Bahrain; la seva campanya victoriosa li va donar gran part del poder el 1843. La darrera batalla important fou la de Fuwayrit (o Umm Sumaywa) a finals del 1847 en que les forces de Muhammad van ser derrotades però abans del final de la batalla un seguidor de Muhammad va matar al seu rival xeic Isa ibn Tarif ancestre dels Al Thani que emergirien com a família dirigent de les tribus qataris.Per un tractat de 1851 entre Bahrain i el saudita Faysal ibn Turki, Dawha (Doha), Wakra i Fuwayrit van ser cedides als wahhabites; el xeic a més a més va pagar un tribut anual per garantir el suport wahhabita contra els atacs de tribus lleials als wahhabites a Qatar. Aquestos territoris de Qatar en la pràctica van esdevenir independents.El 1867 Bahrain i Abu Dhabi van atacar conjuntament Dawha (Doha) i Wakra que van destruir; els habitants d'aquestes ciutats foren desplaçats i entre ells Muhammad ibn Thani dels Al Thani del grup maadjid; el 1868 els britànics van imposar un acord per mitjà del coronel Lewis Pelly; l'acord es va signar el setembre de 1868 incloent a Muhammad ibn Thani que havia retornat a Dawha, i segons el qual Qatar era reconegut com a entitat separada i la família Al Khalifa de Bahrain va renunciar a la sobirania però a canvi d'un tribut; dels Al Thani no se'n sap res excepte que segurament era originària del Nedjd i un ancestre, Isa ibn Tarif, havia emigrat el 1843 de l'illa de Kays cap a Dawha i havia mort el 1847 en el combat a Fuwayrit.A meitat del 1871, els turcs que havien ocupat Katif, van enviar una delegació a Doha (Dawha) que va decidir a Kasim o Djasim ibn Muhammad a adoptar la bandera otomana; el tribut a Bahrain es va deixar de pagar (1872); els beduins i wahhabites expulsats d'al-Hasa pels turcs van començar a utilitzar Qatar com a base militar contra els otomans; aquestos el 1872 van desembarcar equipament militars (canons) i soldats, però van deixar als Al Thani com a senyors locals i el 1876 Kasim fou nomenat caimacan de Qatar i el 1879 governador de Doha poc després que va morir el seu pare Muhammad (mort el 1878). El 1878 Kasim, amb 'excusa d'actes de pirateria dels Naim, els va expulsar de Zubara on s'havien establert; eren el darrer grup tribal que reconeixia la sobirania de Bahrain, que basava en aquest reconeixement la seva reclamació sobre tot Qatar. Zubara va quedar deserta.El mateix anys els Banu Yas van sortir de Udays i van anar a Abu Dhabi, que va passar a dominar la zona contra les ambicions de Kasim. Durant deu anys hi va haver hostilitats marítimes i terrestres entre els Banu Yas i els Al Thani. El 1893 Kasim va refusar anar a una reunió de governadors otomans convocada a Bàssora. Un contingent turc va operar al nord de Doha però fou derrotat i es va haver de retirar tot i que amb pèrdues molt lleugeres; al poc es va acordar la pau i Ahmad ibn Muhammad va pujar al govern a Doha com una mena de regent mentre Kasim conservava la direcció de la família. El 1895 els xeics dels Al Ibn Ali, Sultan ibn Salama i Nasir ibn Mubarak, van reunir un petit exèrcit al nord de Qatar i van atacar Bahrain, amb suport dels otomans i del ex xeic dels Al Thani Kasim; però els britànics es van apoderar dels vaixells d'aquest exèrcit i va retornar la pau. El 1898 els Al Thani es van tornar a revoltar sense cap èxit però el poder otomà ja no anava gaire més lluny de Doha.Kasim va fer aliança amb els wahhabites, va retornar al govern (1906) i va signar un acord amb l'Imperi Otomà per la qual aquest renunciava a tota reclamació sobre Qatar (1913) i va morir poc després (17 de juliol de 1913). El 1916 per un tractat es van regular les relacions de Qatar amb la Gran Bretanya; sota aquesta tractat, i com altres de la zona, el xeic s'obligava a no disposar del seu territori en favor de cap altra potència fora del Regne Unit i no entrar en relacions amb cap altre estat sense consentiment britànic; a canvi els britànics protegirien a Qatar de tota agressió exterior per mar i terra i exercirien com a mediadors en cas d'atac per terra. No es va nomenar cap agent polític i aquesta funció va recaure en els agents polítics a Bahrain. Un tractat el 1934 va fer més ampli els termes del protectorat britànic. A partir del 1930 el consum de perles va disminuir al món per la gran crisi econòmica i va afectar seriosament a Qatar.El principal litigi era Zubara que restava abandonada i que Bahrain reclamava. Abd Allah ibn Kasim Al Thani (1913-1949) la va ocupar el 1937 però Bahrain no va reconèixer el fet consumat i l'afer va restar pendent. El 1940 es va trobar el primer pou de petroli a Qatar el que va facilitar una gran millora econòmica.El xeic Abd Allah ibn Kasim en preparació per la seva successió va afavorir al segon fill Hamad ibn Abd Allah Al Thani, però aquest va morir el 1948 i van sorgir diversos candidtas sent els principals el fill gran Ali ibn Abd Allah Al Thani, i el jove fill del hereu difunt, Khalifa ibn Hamad Al Thani. A més algun prínceps exigien una participació major en els ingressos i van amenaçar amb una revolta armada. Abd Allah ibn Kasim es va dirigir als britànics, els va prometre abdicar i va signar un nou tractat que permetia un resident britànic a Qatar i altres avantatges a canvi del reconeixement del seu fill gran. Efectivament l'emir va abdicar el 20 d'agost de 1949 (va morir el 1957) i el seu fill gran Ali ibn Abd Allah Al Thani el va succeir. El 1949 Aràbia Saudita va reclamar certes terres al sud de Qatar i el 1952 es van fer negociacions que no van donar resultat. Els britànics van imposar els seus consells al nou xeic a partir de 1953 tot i la seva resistència. El 1953 es va iniciar el telèfon i poc després una dessaladora. El 1954 ja hi havia 42 funcionaris qataris treballant al govern. Una manifestació nacionalista àrab de dos mil persones es va fer a Doha el 1956; aquesta i altres manifestacions van decidir a l'emir concedir poders a la policia deixant de banda a la seva guàrdia beduïna. El 1957 es va crear la primera planta de producció elèctrica, i es van fer ports, duanes, aeroports, i casernes de policia. Els prínceps de la casa reial van rebre terres, càrrecs i diners. La cosa va anar be mentre els ingressos pujaven, però vers 1959 van començar a baixar. Les despeses de l'emir amb una vil·la a Suïssa i caceres a Pakistan i Iran, causaven descontentament, especialment entre els qataris que no eren membres de la casa reial, incloent branques de la pròpia família més llunyanes (la proximitat de parentiu amb l'emir determinava les concessions als prínceps). Ali va abdicar el 24 d'octubre de 1960 (va morir el 1974), però no va deixar el poder a l'hereu designat el 1948, Khalifa ibn Hamad, sinó al seu fill Ahmad ibn Ali. Khalifa ibn Hamad va romandre hereu però va gaudir de molt poder perquè el nou emir passava molt de temps fora del país. Els prínceps van rebre major participació al pressupost en perjudici dels serveis socials i el desenvolupament; a més molts adults de la família van assolir posicions de govern; això va fer créixer el descontentament que ja era alt i quan el 19 d'abril de 1963 un nebot de l'emir va disparar i provocar una mort, es va formar el Front d'Unitat Nacional, que va convocar a una vaga general i va reclamar la reducció dels privilegis de la família reial, reconeixement dels sindicats i increment dels serveis socials,; l'emir va encarcerar a 50 líders i en va exiliar a d'altres però va fer algunes reformes com donar terres als qataris pobres. En els següents anys es van crear algunes fàbriques com la de ciment, la de pesca, i una companyia agrícola. El 1967 la producció de petroli era de 17 milions de tones. El 1970 la població era de 150.000 persones la major part a la capital.Des de 1968 els britànics van decidir abandonar la zona al final del 1971, i Qatar va negociar amb altres vuit estats (els set emirats de la Costa dels Pirates o Trucial Oman, i Bahrain) per formar una federació. A la meitat del 1971 quan s'acostava el final de la presència britànica, els nou estats no s'havien posat d'acord; Qatar va establir una constitució provisional l'abril de 1970 que va crear el càrrec de primer ministre, i va accedir a la independència en solitari el 3 de setembre de 1971. Fins aleshores el xeic portava el títol d'Hakim (governant) però amb la independència va agafar el d'emir. L'anunci de la independència el va fer l'emir des de la seva vil·la a Suïssa, el que va causar enuig a Qatar.El 22 de febrer de 1972, l'hereu xeic Khalifa ibn Hamad va deposar al seu cosí l'emir Ahmad (que estava de cacera a l'Iran amb els seus falcons), i va agafar el poder. Els principals membres de la família Al Thani van donar suport al cop d'estat (també els britànics, americans i saudites); la revolucio de palau no va causar cap incident. El nou emir va girar la política i va començar a fer despesa en serveis socials com habitatge, sanitat, educació i pensions, bestraient els fons dels pagaments als prínceps; però tanmateix molts prínceps van entrar al govern. El 1993 el fill de l'emir i hereu designat, Hamad ibn Khalifa, que era també ministre de defensa, ja ocupava una posició predominant encara que amb complet acord amb el seu pare.Un cop d'estat semblant es va produir el 27 de juny de 1995 quan l'emir Khalifa ibn Hamad fou deposat pel seu fill i hereu Hamad ibn Khalifa, però aquesta vegada el cop fou sagnant. Un contracop es va produir el 1996 però va fracassar. L'emir derrocat i el fill es van reconciliar però els autors del contracop van restar a presó; el nou emir va anunciar la intenció de portar a Qatar a la democràcia, permetre premsa lliure i eleccions municipals (pas previ a eleccions parlamentàries); el 2001 Qatar va cedir les disputades illes Hawar a Bahrain a canvi de la renúncia de qualsevol reclamació d'aquest emirat sobre parts de Qatar. Una nova constitució fou aprovada en referèndum l'abril del 2003, any en què una dona va arribar per primer cop al govern; la constitució va ser promulgada el juny del 2005.
  • Katar wurde zwar während der Steinzeit von Jägern und Sammlern bewohnt, doch wurde das Land durch die zunehmende Austrocknung seit dem 5. Jahrtausend v. Chr. von den Menschen verlassen. In den folgenden Jahrtausenden wurde Katar nur sporadisch besiedelt. 628 schlossen sich die Bewohner Katars dem Propheten Muhammad an und traten zum Islam über. Aber auch in der Folgezeit hatte das Land wegen des fehlenden Wassers kaum eine Bedeutung. Von sporadischen Handelssiedlungen und Lagerplätzen der Perlentaucher an der Küste abgesehen, war das Land nur von Beduinen bewohnt.Um 1760 wanderten Beduinen unter dem Clan der Al Thani in den Nordwesten von Katar ein, denen wenige Jahre später die Sippe der Al Chalifa aus der Gegend von Kuwait folgte. Zwischen diesen Sippen kam es in der Folgezeit zu vielen Machtkämpfen. 1783 gelang den Al Chalifa die Abwehr eines persischen Angriffes und die Eroberung von Bahrain, worauf sich ein Großteil des Stammes auf der Insel niederließ, was zur Neuordnung der Machtverhältnisse in Katar führte. Ende des 18. Jahrhunderts geriet Katar zunehmend zwischen die widerstreitenden Interessen von Persien, Oman und den Arabern der Piratenküste. In dieser unsicheren Zeit gewann der Clan der Al Thani mit seinem Zentrum Doha an der Ostküste Katars die Vorherrschaft. Die Gründung der Al-Thani-Dynastie wird auf 1822 datiert.Allerdings kam es 1867 noch einmal zu einem heftigen Kampf um die Herrschaft in Katar zwischen den Al Thani und den Al Chalifa von Bahrain. Hierbei wurden die katarischen Siedlungen Doha und Al Wakrah von bahrainischen Truppen überfallen und zerstört. Zwar schlug ein Angriff der Al Thani auf Bahrain fehl, doch intervenierte Großbritannien und erzwang einen Frieden. Im folgenden Jahr wurde ein Schutzvertrag zwischen Katar und Britannien abgeschlossen, wodurch das Land unter britischen Einfluss geriet.Damit erfolgte die Anerkennung der Halbinsel Katar als eigenständiger Staat und zugleich die endgültige Trennung von Katar und der Insel Bahrain. Allerdings versuchten auch die Osmanen ab 1871 ihre Ansprüche auf Katar verstärkt durchzusetzen. So wurden Teile des Landes besetzt und in Doha eine osmanische Garnison stationiert. Wegen der zunehmenden Einmischung der Osmanen in die Verwaltung des Landes wandte sich Qassim Al Thani um Hilfe an die Wahabiten. Diese Bewegung war unter Ibn Saud angetreten, die Osmanen in der Golfregion zurückzudrängen. Nun intervenierte Großbritannien (1913) um den osmanischen Einfluss auszuschalten und den Einfluss der Wahabiten zu verhindern.1916 mussten die letzten osmanischen Truppen das Land verlassen. In der Folgezeit setzte Großbritannien seinen politischen und wirtschaftlichen Einfluss verstärkt durch. Als nach 1930 der Perlenhandel im Golf durch das Aufkommen japanischer Zuchtperlen weitgehend zusammenbrach, führte dies zu einer schweren Wirtschaftskrise, die viele Kataris zur Auswanderung zwang. Allerdings erfolgten schon 1939 die ersten Erdölfunde, wodurch die Ölförderung bald das neue wirtschaftliche Standbein Katars wurde.Von 1913 bis 1949 regierte Scheich Abdullah Ibn Jassim das Land, ihm folgte sein Bruder ScheichAli bin Abdullah Al Thani bis 1960. Familieninterne Auseinandersetzungen im Herrscherhaus führten zu zwei Staatsstreichen: zunächst entmachtete Ahmad bin Ali Al Thani im Oktober 1960 seinen Vater Scheich Ali bin Abdullah Al Thani, 1972 fiel Ahmad dann selbst einem Putsch seines Vetters Chalifa bin Hamad Al Thani zum Opfer. Die absolute Herrschaft der Dynastie blieb aber weiter bestehen.Nach dem Rückzug der Briten proklamierte Katar am 3. September 1971 seine Unabhängigkeit und lehnte damit, wie Bahrain, einen Anschluss an die Vereinigten Arabischen Emirate zur Föderation Arabischer Emirate ab. Auch nahmen die Scheichs von Katar nun den Titel eines Emirs an. Im Jahre 1981 wurde mit Oman, den Vereinigten Arabischen Emiraten, Bahrein, Saudi-Arabien und Kuwait der Golf-Kooperationsrat gegründet. 1995 wurde Chalifa ibn Hamad aber seinerseits von seinem Sohn Hamad ibn Chalifa (seit 1995) gestürzt, der mit der Einleitung demokratischer Reformen begann. Seit 1998 ist Katar der Sitz des Hauptquartiers der US-Truppen im Nahen Osten und war auch Kommandozentrale im Krieg der USA gegen den Irak im März 2003.Herrscher der Al-Thani-Dynastie von Katar Thani ibn Muhammad (1822–1850) Muhammad Al Thani (1850–1878) Qassim Al Thani (1878–1913) Abdullah bin Jassim Al Thani (17. Juli 1913 bis 20. August 1949) Ali bin Abdullah Al Thani (20. August 1949 bis 24. Oktober 1960) Ahmad bin Ali Al Thani (24. Oktober 1960 bis 22. Februar 1972) Chalifa bin Hamad Al Thani (22. Februar 1972 bis 27. Juni 1995) Hamad Al Thani (27. Juni 1995 bis 25. Juni 2013) Tamim bin Hamad Al Thani (seit 25. Juni 2013)↑ ↑ ↑
  • When the Ottomans left at the beginning of World War I in 1915, the British and Ottomans recognized Sheikh Abdullah bin Jassim Al-Thani as the ruler. The Al Thani family had lived in Qatar for 200 years. The 1916 treaty between the United Kingdom and Sheikh Abdullah was similar to those entered into by the British with other Persian Gulf principalities. Under it, the ruler agreed not to dispose of any of his territory except to the U.K. and not to enter into relationships with any other foreign government without British consent. In return, the British promised to protect Qatar from all aggression by sea and to lend their good offices in case of a land attack. A 1934 treaty granted more extensive British protection.In 1935, a 75-year oil concession was granted to the Qatar Petroleum Company, a subsidiary of the Iraq Petroleum Company, which was owned by Anglo-Dutch, French, and U.S. interests. High-quality oil was discovered in 1940 at Dukhan, on the western side of the Qatari peninsula. However, the start of World War II delayed exploitation of Qatar's oil resources, and oil exports did not begin until 1949.During the 1950s and 1960s gradually increasing oil revenues brought prosperity, rapid immigration, substantial social progress, and the beginnings of Qatar's modern history. When the U.K. announced a policy in 1968 (reaffirmed in March 1971) of ending the treaty relationships with the Persian Gulf sheikdoms, Qatar joined the other eight states then under British protection (the seven trucial sheikdoms—the present United Arab Emirates—and Bahrain) in a plan to form a union of Arab emirates. By mid-1971, as the termination date of the British treaty relationship (end of 1971) approached, the nine still had not agreed on terms of union. Accordingly, Qatar declared independence as a separate entity and became the fully independent State of Qatar on September 3, 1971.In February 1972, the Heir Apparent, Sheikh Khalifa bin Hamad Al Thani, deposed his cousin, Ahmed bin Ali Al Thani, and assumed power. Key members of the Al Thani family supported this move, which took place without violence or signs of political unrest.On June 27, 1995, the Deputy Emir, Sheikh Hamad bin Khalifa, deposed his father Khalifa bin Hamad in a bloodless coup. An unsuccessful counter-coup was staged in 1996. The Emir and his father are now reconciled, though some supporters of the counter-coup remain in prison. The Emir announced his intention for Qatar to move toward democracy and has permitted a freer and more open press and municipal elections as a precursor to expected parliamentary elections. Qatari citizens approved a new constitution via public referendum in April 2003, which came into force in June 2005.
  • Полуостров, на котором располагается современный Катар, был заселён ещё в III—II-м тысячелетии до н. э. Результаты многочисленных раскопок, проводимых в стране, указывают о распространении в древнем Катаре культуры Убайд, пришедшей из Месопотамии. Первое письменное упоминание о стране принадлежит римскому писателю Плинию Старшему и относится оно к I веку н. э. Также некоторая информация о Катаре встречается в рукописях древнегреческого историка Геродота. В частности Геродот упоминает о населявших Катар племенах, являвшихся искусными мореплавателями.
  • O Catar é um dos muitos novos emirados na Península Arábica. Depois de ser dominado pelos Persas durante milhares de anos e, mais recentemente, pelo Bahrain, os turcos otomanos e os britânicos, o Catar transformou-se num país independente a 3 de Setembro de 1971. Ao contrário da maior parte dos emirados vizinhos, o Catar recusou tornar-se parte da Arábia Saudita ou dos Emirados Árabes Unidos.A descoberta de petróleo, com início na década de 1940, transformou por completo a economia da nação. Antes, o Catar era uma região pobre, dependente da pesca e das pérolas, com pobreza generalizada. Hoje, o país tem um nível de vida elevado e todas as amenidades de uma nação moderna.
dbpedia-owl:thumbnail
dbpedia-owl:wikiPageID
  • 597322 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageLength
  • 6619 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageOutDegree
  • 64 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageRevisionID
  • 106421958 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageWikiLink
prop-fr:wikiPageUsesTemplate
dcterms:subject
rdf:type
rdfs:comment
  • Cet article présente un résumé de l'histoire du Qatar.Le Qatar est un émirat du Moyen-Orient d'une superficie de 11 427 km². Il est situé sur une petite péninsule entourée par l'Arabie saoudite au sud et le Golfe Persique au nord.
  • La història de Qatar s'inicia vers el 4000 aC; d'aquesta època són els objectes més antics que s'han trobat a les excavacions entre 1956 i 1964, unes destrals. Durant segles fou habitada per pescadors i ramaders i era una etapa del viatge entre l'Iraq i l'Oman. Cap personatge rellevant porta la nisba "katarí" excepte potser el kharigita azraquita Katari ibn al-Fudjaa. Al-Hamdani esmenta Qatar com una localitat d'Aràbia.
  • O Catar é um dos muitos novos emirados na Península Arábica. Depois de ser dominado pelos Persas durante milhares de anos e, mais recentemente, pelo Bahrain, os turcos otomanos e os britânicos, o Catar transformou-se num país independente a 3 de Setembro de 1971. Ao contrário da maior parte dos emirados vizinhos, o Catar recusou tornar-se parte da Arábia Saudita ou dos Emirados Árabes Unidos.A descoberta de petróleo, com início na década de 1940, transformou por completo a economia da nação.
  • Como los demás emiratos en el Golfo Pérsico —Kuwait, Bahréin, los Emiratos Árabes Unidos, (dejando a un lado la historia separada de Omán)— Catar ha sido habitada desde el paleolítico. Los primeros habitantes conocidos fueron los cananeos. Más tarde el país estuvo bajo el poder de varios gobernantes, como Sargón I (2335-2279 a. C.), y estuvo unido a la federación de Dilmun en el I milenio a. C.. El islam llegó a la península en el siglo VII d. C.
  • Полуостров, на котором располагается современный Катар, был заселён ещё в III—II-м тысячелетии до н. э. Результаты многочисленных раскопок, проводимых в стране, указывают о распространении в древнем Катаре культуры Убайд, пришедшей из Месопотамии. Первое письменное упоминание о стране принадлежит римскому писателю Плинию Старшему и относится оно к I веку н. э. Также некоторая информация о Катаре встречается в рукописях древнегреческого историка Геродота.
  • Katar wurde zwar während der Steinzeit von Jägern und Sammlern bewohnt, doch wurde das Land durch die zunehmende Austrocknung seit dem 5. Jahrtausend v. Chr. von den Menschen verlassen. In den folgenden Jahrtausenden wurde Katar nur sporadisch besiedelt. 628 schlossen sich die Bewohner Katars dem Propheten Muhammad an und traten zum Islam über. Aber auch in der Folgezeit hatte das Land wegen des fehlenden Wassers kaum eine Bedeutung.
  • When the Ottomans left at the beginning of World War I in 1915, the British and Ottomans recognized Sheikh Abdullah bin Jassim Al-Thani as the ruler. The Al Thani family had lived in Qatar for 200 years. The 1916 treaty between the United Kingdom and Sheikh Abdullah was similar to those entered into by the British with other Persian Gulf principalities. Under it, the ruler agreed not to dispose of any of his territory except to the U.K.
rdfs:label
  • Histoire du Qatar
  • Geschichte Katars
  • Historia de Catar
  • History of Qatar
  • Història de Qatar
  • História do Catar
  • История Катара
owl:sameAs
http://www.w3.org/ns/prov#wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbpedia-owl:wikiPageRedirects of
is dbpedia-owl:wikiPageWikiLink of
is skos:subject of
is foaf:primaryTopic of