| dbpedia-owl:abstract
|
- La Critique de la raison pure (Kritik der reinen Vernunft) est une œuvre de Kant publiée en 1781 et en 1787 (seconde édition remaniée).Elle est considérée comme son œuvre majeure. Cette œuvre est aussi la plus lue, commentée, étudiée et influente des œuvres de Kant.
- 《순수이성비판》(純粹理性批判, Kritik der reinen Vernunft)은 이마누엘 칸트가 1781년에 초판을 출간하고, 제 2판을 1787년에 출간한 책으로, 철학의 역사에서 가장 영향력 있는 저서 중 하나이다. 이 책은 칸트의 "첫 번째 비판"으로 언급되기도 하는데, 이것은 이후에 나온 "실천 이성 비판"과 "판단력 비판"까지를 포함해서 생긴 말이다.순수이성이라는 말은 칸트가 만든 용어이며, 형이상학에서 벗어난 철학의 새로운 지평을 연 업적으로 인정되어 많은 연구의 대상이 되고 있다.
- La Crítica de la Raó Pura és un text filosòfic publicat per Immanuel Kant l'any 1781, on exposa segons ell, els elements centrals de la seva teoria del coneixement. Juntament amb la Crítica de la raó pràctica és una de les obres clau del pensament kantià.Sobre el mètode de coneixement, segons Kant ha hagut tres respostes al llarg de la història del pensament: El racionalisme. Afirmen que la raó sola, al marge de l'experiència pot arribar a assolir el coneixement. L'empirisme. Redueixen tot el coneixement a l'experiència, afirmant que no és possible sense ella. L'irracionalisme. Admeten com a única font possible de coneixement els sentiments.Tots aquests moviments filosòfics afirmen que el centre del procés de coneixement és l'objecte, al voltant del qual gira el subjecte. Així en el procés de coneixement la clau és: com és l'objecte, i no la forma que té el subjecte de conèixer l'objecte. Kant invertirà els termes de l'anàlisi del coneixement, centrant l'atenció no en l'objecte sinó en el subjecte. El subjecte és l'element actiu del procés de coneixement. L'objecte només és conegut quan aquest és integrat dins del sistema cognitiu del subjecte. A aquest procés d'invertir el centre d'atenció del procés cognitiu Kant l'anomena 'revolució copernicana en el terreny del coneixement'. El que pretén Kant és sotmetre la raó a judici crític. Això és absolutament necessari, ja que hi ha molta gent que no viu de forma il·lustrada, és a dir, sense fer cas de l'autèntica raó. Per això considera que cal fer aquesta visió crítica, per arribar a assolir la majoria d'edat. La Humanitat, segons Kant, viurà en una minoria d'edat fins que no sigui capaç de treballar amb la raó. Cal fer fora els prejudicis i supersticions, i l'única forma de fer-ho és a través d'analitzar la raó per reconèixer els seus límits i les seves possibilitats. Això permetrà que els éssers humans arribin a l'autèntica llibertat. Per això la Il·lustració és tan important, ja que ella representa l'arribada a la majoria d'edat que permetrà que l'ésser humà sigui autènticament lliure a través de la crítica. Kant afirmarà així que cal considerar les dues fonts de les què parlaven empiristes i racionalistes: La sensibilitat i l'enteniment. La sensibilitat és passiva, ja que només rep les impressions de l'exterior, mentre que l'enteniment produeix espontàniament conceptes que no provenen de l'experiència. Per això afirmarà que hi ha conceptes que no neixen de l'experiència (contra el que afirmen els empiristes), però al mateix temps, aquests conceptes només tenen aplicació dins l'àmbit de l'experiència (contra el que afirmen els racionalistes).Aquí neix un greu problema que serà plantejat a l'inici de la qüestió del coneixement i que no tindrà una resposta clara fins al final de l'anàlisi sobre el coneixement: és la metafísica una ciència? La pregunta té molt de sentit, ja que existeixen una sèrie de problemes relacionats amb la metafísica que són símptomes que alguna cosa està succeint: La ciència progressa mentre que en el terreny de la metafísica ens estem plantejant exactament els mateixos problemes una vegada i una altra. Els científics arriben a acords mentre que els filòsofs, en el terreny de la metafísica, no arriben mai a cap acord definitiu.Aquest problema s'ha de solucionar ràpidament i si la metafísica és una ciència, caldrà analitzar quin seria el millor mètode per fer-la funcionar, mentre que si no ho és, caldrà oblidar-la de forma definitiva. Per fer-ho caldrà analitzar en primer lloc si és possible la ciència i com es produeix el coneixement i finalment analitzar el tema de la possibilitat de la Metafísica com a ciència.Kant afirma que hi ha una sèrie de condicions que fan possible el coneixement científic: Condicions empíriques. Són condicions que permeten l'experiència i que són perfectament modificables, com per exemple: la llum, la temperatura... Condicions transcendentals. Són condicions que no poden ser modificades de cap manera, ja que són condicions necessàries pel nostre coneixement. Són el temps i l'espai. Mai no es pot tenir una experiència sense temps i sense espai: Tota experiència té un quan i un on; per tant, temps i espai no són experimentats, sinó que són les condicions de l'experiència. Són universals, necessaris i a priori. Fan possible l'experiència i són transcendentals, ja que són anteriors a tota experiència.Un cop analitzades quines són les condicions que permeten el coneixement, intentarem analitzar quines són les propietats de la ciència, i així, ens trobem que la ciència està formada per judicis: (La Terra és esfèrica, Júpiter gira en òrbita el·líptica... etc). Caldrà analitzar quins tipus de judicis hi ha, per posteriorment analitzar quins fan possible la ciència. Kant considera que existeixen dos tipus de judicis: Judicis analítics. En els judicis analítics el predicat és dins del subjecte: Els abrics verds són verds. Aquests judicis són universals i necessaris, però no proporcionen un coneixement que no teníem. Judicis sintètics. En els judicis sintètics el predicat no és inclòs dins del subjecte: Els abrics són verds. Aquests judicis no són universals, però sí proporcionen coneixement nou (són extensius) tot i que poden ser falsos. Judicis a priori. La seva veritat no depèn de l'experiència. El tot és més gran que la part. Judicis a posteriori. La seva veritat sí depèn de l'experiència. El llapis és blau.Els judicis analítics són a priori, i els judicis sintètics solen ser a posteriori. Però si aquests fossin els únics judicis possibles la ciència seria impossible, degut a que els judicis analítics a priori no són científics, ja que, malgrat ser sempre veritat, el seu coneixement no és extensiu, i els judicis sintètics a posteriori tampoc són científics, ja que, malgrat ser extensius poden ser falsos. L'única possibilitat de l'existència de la ciència és l'existència de judicis sintètics a priori els quals serien necessaris i extensius al mateix temps. Per tant, gràcies a l'existència dels judicis sintètics a priori, la ciència existeix; ara caldrà analitzar com es produeix el coneixement i quins són els elements que hi intervenen. Kant afirmarà l'existència de tres facultats del coneixement: sensibilitat, enteniment i raó, dedicant un capítol de La Crítica de la Raó Pura a cadascuna: Estètica Transcendental, que estudiarà la sensibilitat. Analítica Transcendental, que estudiarà l'enteniment. Dialèctica Transcendental, que estudiarà la raó.
- Kritika čistého rozumu (KČR; německy Kritik der reinen Vernunft) je hlavní dílo německého filosofa Immanuela Kanta a jedno z nejvlivnějších filosofických děl vůbec. Kant v něm předkládá svoji teorii poznání (viz transcendentální filosofie) a řešení problému, jak mohou mít subjektivní podmínky myšlení objektivní platnost. KČR je první ze tří jeho „kritik“; následovala ji Kritika praktického rozumu a Kritika soudnosti. Zjednodušený a zkrácený výklad myšlenek KČR podal Kant ve svazku Prolegomena ke každé příští metafyzice, jež se bude moci stát vědou (1783).
- „Критика на чистия разум“ (на немски: „Kritik der reinen Vernunft“, в оригинал „Critik der reinen Vernunft" ) е основното произведение на немския философ Имануел Кант в областта на теорията на познанието, считано за едно от най-значимите в историята на философията. Книгата е издадена през 1781 г. в Рига. През 1787 г., отново в Рига, излиза второ издание, което е значително преработено и допълнено. Книгата е наричана още „Първата критика“. След нея Кант пише също „Критика на практическия разум“ и „Критика на способността за съждение“. Целта на „Критика на чистия разум“, заявена от Кант, е да изследва възможността на метафизиката като наука. Тъй като книгата първоначално получава противоречиви реакции и неразбиране, през 1783 Кант пише „Пролегомени към всяка една бъдеща метафизика“, които са полемично представяне и защита на изводите на „Критиката“.
- A Crítica da Razão Pura (em alemão, Kritik der reinen Vernunft) é a principal obra de teoria do conhecimento do filósofo Immanuel Kant, cuja primeira edição (A) é de 1781, e a segunda (B), com alterações substanciais feitas pelo autor em determinadas seções, de 1787. A obra é considerada como um dos mais influentes trabalhos na história da filosofia, e dá início ao chamado idealismo alemão. Kant escreveu a CRP como a primeira de três "Críticas", seguida pela Crítica da Razão Prática (1788) e a Crítica do Juízo (1790). No prefácio à primeira edição Kant explicita o que ele quer dizer por crítica da razão pura: "Eu entendo aqui, contudo, não uma crítica dos livros e sistemas, mas sim da faculdade da razão em geral, com vistas a todos os conhecimentos que ela pode tentar atingir independentemente de toda a experiência" (A XII).Neste livro Kant tenta responder a primeira das três questões fundamentais da filosofia: "Que podemos saber? Que devemos fazer? Que nos é lícito esperar?"Ele distingue duas formas de saber: O conhecimento empírico, que tem a ver com as percepções dos sentidos, isto é, posteriores à experiência. E o conhecimento puro, aquele que não depende dos sentidos, independente da experiência, ou seja, a priori, universal, e necessário. O conhecimento verdadeiro só é possível pela conjunção entre matéria, proveniente dos sentidos, e forma, que são as categorias do entendimento. No começo do livro Kant esclarece a diferença, fundamental para seu sistema, entre os "juízos sintéticos" e "juízos analíticos", sendo o primeiro aquele que, através da junção de informações distintas chega a uma nova informação. O segundo refere-se à dividir um mesmo objeto em seus constituintes, de modo que suas partes se tornem mais claras, mas que nada mais surja, a não ser aquilo que previamente já estava contido no próprio objeto. Com relação aos "juízos sintéticos" e "analíticos" a posteriori Kant não coloca qualquer problema. Mas afirma que os pensamentos filosóficos correntes se utilizavam de "juízos analíticos" a priori, isto é, apenas andavam em círculos sobre algum conhecimento, reproduzindo-o com palavras diferentes, chegando a conclusões que em nada diferiam daquilo que já estava contido no primeiro pensamento, sem produzir, assim, qualquer novo conhecimento a respeito das questões sobre as quais eram formuladas. Porém o que chamou a atenção de Kant foi a possibilidade de juízos a priori na matemática e na física proporcionarem conhecimento novo, diferente dos sofismas redundantes filosóficos. Assim, Kant percebeu que estas duas ciências eram capazes de elaborar "juízos sintéticos" a priori, por tratarem justamente das leis que regem o conhecimento, dispensando, assim, qualquer experiência para validar seus achados. A partir daí Kant se pergunta se é possível realizar também juízos sintéticos a priori na metafísica, que estava enfraquecida pela obscuridão dos idealistas e praticamente destruída pela perspicácia dos empiristas.Kant principia sua reflexão crítica já na dissertação de 1770, mas, após 11 anos de silêncio bibliográfico, ele lança a Crítica da Razão Pura, contendo uma reflexão sobre a possibilidade de todo conhecimento, dando uma resposta aos empiristas, especialmente David Hume, que foi uma de suas inspirações (Kant disse "Hume me acordou dos meus sonhos dogmáticos"), e aos racionalistas alemães, Leibniz e Wolff.Kant aceita a premissa de que todo conhecimento humano começa a partir da experiência, mas destaca que os empiristas, particularmente Locke, negligenciaram o papel da atividade do entendimento para a origem do conhecimento.Assim, Kant mostra ao longo de sua crítica quais são as condições para qualquer experiência possível, na "Estética Transcendental", analisando quais são as condições a priori para que um dado fenômeno possa ser dado na intuição, chegando às condições de "espaço", para as intuições externas, e "espaço" e "tempo" para as intuições internas.Após a Estética, Kant prossegue para a análise da forma pela qual aquilo que é dado na experiência é organizado em relações que constituem conhecimento. Estas são as categorias do entendimento, determinadas pela razão pura e que, sendo preenchidas pela matéria proveniente da experiência podem formar um conhecimento. Ambas as análises são feitas na chamada "Analítica Transcendental".Em seguida ele parte para a "Dialética Transcendental", parte do livro na qual ele usa esse pensamento elaborado na analítica para mostrar erros de raciocínio impregnados no modo de pensar filosófico de então.
- Die Kritik der reinen Vernunft (KrV; im Original Critik der reinen Vernunft) ist das erkenntnistheoretische Hauptwerk des Philosophen Immanuel Kant, in dem er den Grundriss für seine Transzendentalphilosophie liefert. Die KrV wird als eines der einflussreichsten Werke in der Philosophiegeschichte betrachtet und kennzeichnet einen Wendepunkt und den Beginn der modernen Philosophie. Kant schrieb die KrV als erste seiner drei „Kritiken“, es folgten die Kritik der praktischen Vernunft und die Kritik der Urteilskraft. An die KrV schließen zudem die Prolegomena von 1783 an.Die Kritik der reinen Vernunft erschien in deutscher Sprache in erster Auflage (A) im Jahr 1781 bei Johann Friedrich Hartknoch. Eine zweite Auflage (B), in Abschnitten wesentlich verändert und erweitert, kam 1787 heraus. In den 1790er Jahren erschienen weitere Fassungen, die sich aber nur unwesentlich von der zweiten Auflage unterschieden.Dem Artikel wird vorwiegend die zweite Auflage zugrunde gelegt.
- De Kritik der reinen Vernunft (Kritiek van de zuivere rede) is het eerste grote werk van de Duitse filosoof Immanuel Kant. Hij schreef het op 57-jarige leeftijd in 1781. Met de Kritik der reinen Vernunft wilde Kant de grote filosofische tegenstelling uit zijn tijd te boven komen: aan de ene kant de empiristen zoals Hume en aan de andere kant de rationalisten zoals Descartes. Verder wilde hij verklaren hoe Newton onveranderlijke natuurwetten uit veranderlijke waarnemingen wist af te leiden. Hume had aangetoond dat dat niet kon.
- La Critica della ragion pura (in originale Kritik der reinen Vernunft) è uno degli scritti più importanti del filosofo prussiano Immanuel Kant.La Critica della ragion pura viene definita come un'analisi critica dei fondamenti del sapere.L'opera, pubblicata nel 1781, fu in seguito ampiamente rimaneggiata nella seconda edizione del 1787. Essa è suddivisa in due parti: la Dottrina trascendentale degli elementi, che costituisce la prima parte (generalmente più nota della seconda), a sua volta suddivisa in due grandi ripartizioni: Estetica trascendentale Logica trascendentale (composta dall'Analitica trascendentale e dalla Dialettica trascendentale) La Dottrina trascendentale del metodo, che costituisce la seconda parte.
- Krytyka czystego rozumu (tytuł oryginału niem. Kritik der reinen Vernunft) – książka Immanuela Kanta, wydana po raz pierwszy w 1781 roku w Rydze (wydanie A), znacznie zmieniona w drugim wydaniu (wydanie B, 1787), uważana za jedną z najważniejszych prac w historii filozofii. Kant przedstawia w tym dziele mechanizm ludzkiego poznawania i na podstawie opisu tegoż mechanizmu wyprowadza wnioski dotyczące dziedziny tego, co jest poznawalne przy pomocy naturalnego rozumu. Poznawalny, według Kanta, aspekt rzeczywistości nie obejmuje tradycyjnie pojętej metafizyki (filozofii bytu; Kant odnosił się przede wszystkim do metafizyki Nowożytnych Racjonalistów, bo innej nie znał).Książka przez dłuższy czas nie była znana poza środowiskami akademickimi i zapewne dlatego udało się uniknąć prób jej cenzurowania aż do roku 1827, gdy opublikowano jej włoskie tłumaczenie. Książka trafiła na indeks ksiąg zakazanych, gdzie pozostawała do 1966 roku. Krytyka czystego rozumu podobnie jak wszystkie inne dzieła Kanta od roku 1928 były zakazane w ZSRR (jako niezgodne z myślą marksistowsko-leninowską).
- 『純粋理性批判』（じゅんすいりせいひはん、独: Kritik der reinen Vernunft) は、ドイツの哲学者イマヌエル・カントの主著である。1781年に第一版が、1787年には大幅に手を加えられた第二版が出版された（一般に前者をA版、後者をB版と称する）。カントの三大批判の一つで、1788年刊の『実践理性批判』（第二批判）、1790年刊の『判断力批判』（第三批判）に対して、第一批判とも呼ばれる。人間理性の抱える諸問題についての古典的名著であり、ライプニッツなどの存在論的形而上学と、ヒュームの認識論的懐疑論の両方を継承し、かつ批判的に乗り越えた、西洋哲学史上最も重要な書物のひとつである。
- The Critique of Pure Reason (German: Kritik der reinen Vernunft) by Immanuel Kant, first published in 1781, second edition 1787, is one of the most influential works in the history of philosophy. Also referred to as Kant's "first critique," it was followed in 1788 by the Critique of Practical Reason and in 1790 by the Critique of Judgment. In the preface to the first edition Kant explains what he means by a critique of pure reason: "I do not mean by this a critique of books and systems, but of the faculty of reason in general, in respect of all knowledge after which it may strive independently of all experience."Before Kant, it was generally held that a priori knowledge must be analytic, meaning that what is stated in the predicate must already be present in the subject and therefore be independent of experience (for example, "An intelligent man is intelligent" or "An intelligent man is a man"). In either case, the judgment is analytic because it is arrived at by analyzing the subject. It was thought that all certain a priori judgments are of this kind: that in all of them there is a predicate that is only part of the subject of which it is asserted. If this were so, attempting to deny anything that could be known a priori (for example, "An intelligent man is not intelligent" or "An intelligent man is not a man") would involve a contradiction. It was therefore thought that the law of contradiction is sufficient to establish all a priori knowledge.
- «Критика чистого разума» (нем. Kritik der reinen Vernunft) — философский труд Иммануила Канта, впервые опубликованный в 1781 году. Считается одной из наиболее фундаментальных работ в истории философии и главным сочинением философа. Ключевой вопрос Критики — это исследование познавательной возможности разума, в отрыве от знаний, получаемых эмпирическим, то есть опытным путем. На пути своего исследования, философ освещает вопросы пространства и времени, возможности доказательства посредством разума существования Бога и др.Произведение является результатом более чем десятилетнего обдумывания, однако написание самого текста заняло несколько месяцев. Исследователь творчества философа и переводчик его работ на английский язык Норман Кемп Смит в своих комментариях к Критике чистого разума пишет, что вряд ли на протяжении всей истории литературы найдется произведение, столь тщательно и последовательно продуманное, но настолько поспешно написанное. На этот счет в своем письме к Моисею Мендельсону от 16 августа 1783 года Кант пишет:«…результаты своих по меньшей мере двенадцатилетних размышлений я обработал в течение каких-нибудь 4 или 5 месяцев как бы на ходу, хотя и с величайшим вниманием к содержанию, но гораздо менее заботясь об изложении, которое облегчило бы читателю его усвоение. Я теперь ещё не раскаиваюсь, что решился на это, поскольку без всего этого и при более длительной отсрочке с целью придать сочинению популярность, оно, вероятно, вообще не было бы создано, тогда как последняя ошибка со временем может быть устранена, если только существует само произведение, пусть ещё в недостаточно обработанном виде. Я ведь уже слишком стар для того, чтобы создать столь обширное произведение, в котором постоянное стремление добиться законченности одновременно совмещалось бы с возможностью отшлифовать каждую часть, придать ей завершенность и легкую живость».По всей видимости, Критика является объединением текстов написанных автором на протяжении нескольких лет. В результате после выхода работы в свет, читатели жаловались на её излишнюю сложность, что затрудняло понимание идей автора. Для предотвращения возможных неверных толкований, в 1783 Кантом были изданы «Пролегомены ко всякой будущей метафизике, могущей появиться как наука», а в 1787 году вышло второе издание Критики.Тот, кто впервые приступает к чтению работы, неизменно оказывается обескуражен её сложностью и запутанностью. Отчасти это объясняется тем, что Кант был, в первую очередь, университетским профессором и находился под влиянием сложившейся в то время традиции написания философских работ, основоположниками которой были Христиан Вольф и Александр Готлиб Баумгартен. Характерными чертами при этом выступали использование специфического языка, своеобразное разделение текста на части и стремление добиться полноты в освещение исследуемого вопроса. По утверждению Нормана Кемпа Смита, Критика не представляет собой одну стройно выстроенную систему, она скорее является изложением попыток Канта сформулировать и разрешить те проблемные вопросы, которые возникают в процессе исследования.
- Saf Aklın Eleştirisi (Almanca: Kritik der reinen Vernunft), Immanuel Kant'ın 1781'de basılan ve en önemli eserleri arasında kabul edilen kitabıdır. Temel olarak Hume'un, olayların arasında bir neden-sonuç ilişkisi olduğu önermesinin kanıtlanamaz olduğu fikrinden yola çıkarak saf aklın mümkün olamayacağına dair ürettiği skeptik bakışına çözüm getirmeye çalışır.
- A tiszta ész kritikája (németül Kritik der reinen Vernunft) Immanuel Kant fő műve, amely először 1781-ben, majd 1787-ben jelent meg. Kant ebben a műben nem annyira a mai értelemben vett kritizálásra törekszik, hanem azt a célt tűzi ki maga elé, hogy megvizsgálja, feltérképezze az ember megismerőképességének jellegzetességeit, határait.
- La Crítica de la razón pura (en alemán: Kritik der reinen Vernunft) es la obra principal del filósofo prusiano Immanuel Kant. Tuvo su primera edición en 1781. El propio Kant llegó a corregirla, publicando en 1787 una segunda edición.Se trata de una indagación trascendental (acerca de las condiciones epistémicas del conocer humano) cuyo objetivo central es lograr una respuesta definitiva sobre si la metafísica puede ser considerada una ciencia. Entre otras cosas, Kant intenta superar la crítica al principio de causalidad (y por lo tanto al saber científico) que había hecho David Hume, que no tenía una respuesta satisfactoria hasta su época.En esta obra, Kant intenta la conjunción de racionalismo y empirismo, haciendo una crítica de las dos corrientes filosóficas que se centraban en el objeto como fuente de conocimiento, y así, dando un «giro copernicano» al modo de concebir la filosofía, estudiando el sujeto como la fuente que construye el conocimiento del objeto, a través de la representación que el sujeto, mediante la sensibilidad inherente a su naturaleza toma del objeto.Entre las resistencias que encontró la obra se puede citar que Pío VIII, antes de llegar a papa católico, como prefecto de la Congregación del Índice prohibió bajo amenaza de excomunión la lectura de la Crítica de la razón pura (decreto del 8 de julio de 1827).
|
| rdfs:comment
|
- La Critique de la raison pure (Kritik der reinen Vernunft) est une œuvre de Kant publiée en 1781 et en 1787 (seconde édition remaniée).Elle est considérée comme son œuvre majeure. Cette œuvre est aussi la plus lue, commentée, étudiée et influente des œuvres de Kant.↑ http://de.wikisource.org/wiki/Seite:Kant_Critik_der_reinen_Vernunft_856.png
- 《순수이성비판》(純粹理性批判, Kritik der reinen Vernunft)은 이마누엘 칸트가 1781년에 초판을 출간하고, 제 2판을 1787년에 출간한 책으로, 철학의 역사에서 가장 영향력 있는 저서 중 하나이다. 이 책은 칸트의 "첫 번째 비판"으로 언급되기도 하는데, 이것은 이후에 나온 "실천 이성 비판"과 "판단력 비판"까지를 포함해서 생긴 말이다.순수이성이라는 말은 칸트가 만든 용어이며, 형이상학에서 벗어난 철학의 새로운 지평을 연 업적으로 인정되어 많은 연구의 대상이 되고 있다.
- 『純粋理性批判』（じゅんすいりせいひはん、独: Kritik der reinen Vernunft) は、ドイツの哲学者イマヌエル・カントの主著である。1781年に第一版が、1787年には大幅に手を加えられた第二版が出版された（一般に前者をA版、後者をB版と称する）。カントの三大批判の一つで、1788年刊の『実践理性批判』（第二批判）、1790年刊の『判断力批判』（第三批判）に対して、第一批判とも呼ばれる。人間理性の抱える諸問題についての古典的名著であり、ライプニッツなどの存在論的形而上学と、ヒュームの認識論的懐疑論の両方を継承し、かつ批判的に乗り越えた、西洋哲学史上最も重要な書物のひとつである。
- Saf Aklın Eleştirisi (Almanca: Kritik der reinen Vernunft), Immanuel Kant'ın 1781'de basılan ve en önemli eserleri arasında kabul edilen kitabıdır. Temel olarak Hume'un, olayların arasında bir neden-sonuç ilişkisi olduğu önermesinin kanıtlanamaz olduğu fikrinden yola çıkarak saf aklın mümkün olamayacağına dair ürettiği skeptik bakışına çözüm getirmeye çalışır.
- A tiszta ész kritikája (németül Kritik der reinen Vernunft) Immanuel Kant fő műve, amely először 1781-ben, majd 1787-ben jelent meg. Kant ebben a műben nem annyira a mai értelemben vett kritizálásra törekszik, hanem azt a célt tűzi ki maga elé, hogy megvizsgálja, feltérképezze az ember megismerőképességének jellegzetességeit, határait.
- Krytyka czystego rozumu (tytuł oryginału niem. Kritik der reinen Vernunft) – książka Immanuela Kanta, wydana po raz pierwszy w 1781 roku w Rydze (wydanie A), znacznie zmieniona w drugim wydaniu (wydanie B, 1787), uważana za jedną z najważniejszych prac w historii filozofii. Kant przedstawia w tym dziele mechanizm ludzkiego poznawania i na podstawie opisu tegoż mechanizmu wyprowadza wnioski dotyczące dziedziny tego, co jest poznawalne przy pomocy naturalnego rozumu.
- La Crítica de la Raó Pura és un text filosòfic publicat per Immanuel Kant l'any 1781, on exposa segons ell, els elements centrals de la seva teoria del coneixement. Juntament amb la Crítica de la raó pràctica és una de les obres clau del pensament kantià.Sobre el mètode de coneixement, segons Kant ha hagut tres respostes al llarg de la història del pensament: El racionalisme. Afirmen que la raó sola, al marge de l'experiència pot arribar a assolir el coneixement. L'empirisme.
- «Критика чистого разума» (нем. Kritik der reinen Vernunft) — философский труд Иммануила Канта, впервые опубликованный в 1781 году. Считается одной из наиболее фундаментальных работ в истории философии и главным сочинением философа. Ключевой вопрос Критики — это исследование познавательной возможности разума, в отрыве от знаний, получаемых эмпирическим, то есть опытным путем.
- Kritika čistého rozumu (KČR; německy Kritik der reinen Vernunft) je hlavní dílo německého filosofa Immanuela Kanta a jedno z nejvlivnějších filosofických děl vůbec. Kant v něm předkládá svoji teorii poznání (viz transcendentální filosofie) a řešení problému, jak mohou mít subjektivní podmínky myšlení objektivní platnost. KČR je první ze tří jeho „kritik“; následovala ji Kritika praktického rozumu a Kritika soudnosti.
- „Критика на чистия разум“ (на немски: „Kritik der reinen Vernunft“, в оригинал „Critik der reinen Vernunft" ) е основното произведение на немския философ Имануел Кант в областта на теорията на познанието, считано за едно от най-значимите в историята на философията. Книгата е издадена през 1781 г. в Рига. През 1787 г., отново в Рига, излиза второ издание, което е значително преработено и допълнено. Книгата е наричана още „Първата критика“.
- De Kritik der reinen Vernunft (Kritiek van de zuivere rede) is het eerste grote werk van de Duitse filosoof Immanuel Kant. Hij schreef het op 57-jarige leeftijd in 1781. Met de Kritik der reinen Vernunft wilde Kant de grote filosofische tegenstelling uit zijn tijd te boven komen: aan de ene kant de empiristen zoals Hume en aan de andere kant de rationalisten zoals Descartes. Verder wilde hij verklaren hoe Newton onveranderlijke natuurwetten uit veranderlijke waarnemingen wist af te leiden.
- La Critica della ragion pura (in originale Kritik der reinen Vernunft) è uno degli scritti più importanti del filosofo prussiano Immanuel Kant.La Critica della ragion pura viene definita come un'analisi critica dei fondamenti del sapere.L'opera, pubblicata nel 1781, fu in seguito ampiamente rimaneggiata nella seconda edizione del 1787.
- The Critique of Pure Reason (German: Kritik der reinen Vernunft) by Immanuel Kant, first published in 1781, second edition 1787, is one of the most influential works in the history of philosophy. Also referred to as Kant's "first critique," it was followed in 1788 by the Critique of Practical Reason and in 1790 by the Critique of Judgment.
- Die Kritik der reinen Vernunft (KrV; im Original Critik der reinen Vernunft) ist das erkenntnistheoretische Hauptwerk des Philosophen Immanuel Kant, in dem er den Grundriss für seine Transzendentalphilosophie liefert. Die KrV wird als eines der einflussreichsten Werke in der Philosophiegeschichte betrachtet und kennzeichnet einen Wendepunkt und den Beginn der modernen Philosophie.
- La Crítica de la razón pura (en alemán: Kritik der reinen Vernunft) es la obra principal del filósofo prusiano Immanuel Kant. Tuvo su primera edición en 1781. El propio Kant llegó a corregirla, publicando en 1787 una segunda edición.Se trata de una indagación trascendental (acerca de las condiciones epistémicas del conocer humano) cuyo objetivo central es lograr una respuesta definitiva sobre si la metafísica puede ser considerada una ciencia.
- A Crítica da Razão Pura (em alemão, Kritik der reinen Vernunft) é a principal obra de teoria do conhecimento do filósofo Immanuel Kant, cuja primeira edição (A) é de 1781, e a segunda (B), com alterações substanciais feitas pelo autor em determinadas seções, de 1787. A obra é considerada como um dos mais influentes trabalhos na história da filosofia, e dá início ao chamado idealismo alemão.
|
