L’atmosphère de Jupiter est la plus importante des atmosphères des planètes du système solaire. Elle est composée principalement d'hydrogène et d'hélium ; les autres composants chimiques sont présents seulement en petite quantité, dont le méthane, l'ammoniac, le sulfure d'hydrogène et l'eau. Ce dernier composant n'a pas été observé directement mais il se trouverait dans les profondeurs de l'atmosphère.

PropertyValue
dbpedia-owl:abstract
  • L’atmosphère de Jupiter est la plus importante des atmosphères des planètes du système solaire. Elle est composée principalement d'hydrogène et d'hélium ; les autres composants chimiques sont présents seulement en petite quantité, dont le méthane, l'ammoniac, le sulfure d'hydrogène et l'eau. Ce dernier composant n'a pas été observé directement mais il se trouverait dans les profondeurs de l'atmosphère. L'abondance d'oxygène, d'azote, de soufre et des gaz nobles dans l'atmosphère jovienne excède les valeurs solaires par un facteur de trois.L'atmosphère de Jupiter se caractérise par l'absence de limite inférieure précise et se mélange graduellement aux fluides intérieurs de la planète. De bas en haut, les couches atmosphériques sont la troposphère, la stratosphère, la thermosphère et l'exosphère. Chaque couche a un gradient thermique caractéristique. La plus basse, la troposphère, possède un système complexe de nuages et de brumes, comprenant des couches d'ammoniac, de l'hydrosulfure d'ammonium et de l'eau. Les hauts nuages d'ammoniac visibles sur la « surface » de Jupiter sont organisés en une douzaine de bandes parallèles à l'équateur et sont bordés par des courants atmosphériques (des vents) connus sous le nom de courants-jets. Les courants n'ont pas la même couleur : les foncées sont appelés « bandes », tandis que les clairs sont appelées « zones ». Ces zones, qui sont plus froides que les bandes, correspondent à l'air ascendant, tandis que les bandes sont de l'air descendant. La couleur claire des zones serait due à la glace d'ammoniac ; toutefois ce qui donne aux bandes leurs couleurs sombres n'est pas connu. Les origines de cette structure en bandes et en courants ne sont pas très bien connues, bien que deux types de modèles existent. Les shallow models (en français « modèles peu profonds ») considèrent qu'il s'agit d'un phénomène de surface qui recouvre un intérieur stable. Dans les deep models (en français « modèles profonds »), les bandes et les courants sont les manifestations en surface de la circulation intérieure du manteau de Jupiter fait de dihydrogène.L'atmosphère jovienne présente une grande variété de phénomènes actifs, dont l'instabilité de ses bandes, les vortex (les cyclones et anticyclones), les orages et les éclairs. Les vortex se présentent sous la forme de grandes taches rouges, blanches ou marrons. Les deux plus grands sont la Grande tache rouge et Oval BA, qui est aussi rouge. Ces deux vortex, de même que les autres sont des anticyclones. Les anticyclones plus petits tendent à être blancs. Ces vortex semblent être des structures relativement peu profondes avec une profondeur n'excédant pas les 100 kilomètres. Située dans l'hémisphère sud, la grande tache rouge est le plus grand vortex connu du système solaire. Elle est grande comme trois fois la Terre et existe depuis au moins trois cents ans. L'Oval BA, au sud de la Grande tache rouge, est un anticyclone mesurant un tiers de la taille de la grande tache rouge ayant pris forme en l'an 2000, à la suite de la fusion de trois petits anticyclones.Jupiter connait de puissantes tempêtes, toujours accompagnées d'éclairs. Les tempêtes sont le résultat de convection dans l'atmosphère associée à l'évaporation et à la condensation de l'eau. Elles sont le site de forts mouvements ascendants de l'air, qui mènent à la formation de nuages brillants et denses.
  • 목성의 대기는 태양계에서 가장 큰 행성 대기이다. 짙은 빛깔을 띠고 있으며, 대부분이 수소 분자와 헬륨으로 이루어졌다. 메탄, 암모니아, 황화 수소, 물과 같은 다른 화합물도 적은 양으로 존재한다. 물이 대기에 깊숙이 상주해 있을 것으로 여겨지지만 직접적으로 측정된 농도는 매우 적은 수준이다. 목성 대기의 산소, 질소, 황, 비활성 기체 성분비는 태양의 세 배를 넘는다. 대기층의 두께는 약 3,000km 정도이며 내부에서 방출되는 열과 빠른 자전 운동으로 인해 아주 복잡한 운동을 한다.구름층의 두께는 약 150km정도로 추정되며 풍속이 초당 180m 이상인 제트기류가 형성된다.목성의 대기에는 두 개의 짙은 띠가 있었으나 2010년 5월 관측 결과 남쪽의 띠 하나가 사라진 상태로 확인되었다. 정확한 원인은 아직 밝혀지지 않았다.
  • 木星の大気は、太陽系で最も大きい木星の大気圏である。ほとんどが水素分子とヘリウムから構成され、大気における両者の比率は太陽とほぼ同じである。メタン、アンモニア、硫化水素、水等のその他の化学物質も少量存在する。水は大気の深くにあると考えられているが、直接測定される量は非常に少ない。酸素、窒素、硫黄、希ガスの量は、太陽より3倍程度多い。木星には地殻がなく、大気は明確な境界なく徐々に液体状の木星の内部に遷移していく。下限から上限に向けて、大気の層は、対流圏、成層圏、熱圏、外気圏に分けられる。それぞれの層は、温度勾配によって特徴付けられる。最下層の対流圏は、複雑な雲のシステムを持ち、アンモニア、水硫化アンモニウム、水の層で構成される。木星の地表から見える上層のアンモニアの雲は、赤道に平行な数十の帯状であり、ジェットとして知られる赤道に平行な強い風によって区切られている。帯は色が異なり、暗い帯はベルト、明るい帯はゾーンと呼ばれる。ベルトよりも冷たいゾーンは上昇気流、ベルトは下降気流に相当する。ゾーンの明るい色は、アンモニアの氷のためであると考えられているが、ベルトの暗い色の原因は分かっていない。帯状構造とジェットの起源は良く分かっていないが、2つのモデルが提案されている。浅灘モデルでは、これらは、安定な惑星内部を覆う表面の現象であるとし、深層モデルでは、バンドやジェットは、水素分子から構成される木星の円筒状のマントルの深層循環が表面に表れているものであるとする。木星の大気は、低気圧や嵐、雷等の様々な活発な現象を見せる。低気圧や高気圧による渦巻きは、赤色、白色、茶色等の大きな楕円形の斑点を形成する。そのうち最大のものは、大赤斑とオーバルBAで、どちらも赤色である。これら2つやその他の大きな斑点のほとんどは、高気圧である。より小さな高気圧は、白色になる傾向がある。このような渦巻きは、深さ数100kmを超えない比較的浅い構造であると考えられている。南半球に位置する大赤斑は、太陽系で既知の最も大きな渦巻きである。地球をいくつか飲み込むほどの大きさであり、少なくとも300年は存在し続けてきた。大赤斑の南にあるオーバルBAは、大赤斑の3分の1程度の赤い斑点で、2つの白いオーバルが融合して2000年に形成された。木星には、常に雷を伴う強力な嵐が吹いている。この嵐は大気中の水分の対流と、水の蒸発と凝縮の結果である。大気が強く上昇する場所では、明るく濃い雲が形成される。嵐は、主にベルトの領域で発生する。木星の雷は、地球のものよりも強力であるが、回数は少なく、平均的な雷の活動レベルは、地球と同程度である。
  • L'atmosfera di Giove è la più estesa atmosfera planetaria del sistema solare. È composta principalmente da idrogeno molecolare ed elio - con proporzioni simili alla loro abbondanza nel Sole - con tracce di metano, ammoniaca, acido solfidrico ed acqua; quest'ultima non è stata finora rilevata ma si ritiene che sia presente in profondità. Le abbondanze dell'ossigeno, dell'azoto, dello zolfo e dei gas nobili sono superiori di un fattore tre ai valori misurati nel Sole.L'atmosfera di Giove manca di un chiaro confine inferiore, ma gradualmente transisce negli strati interni del pianeta. L'atmosfera è suddivisibile in diversi strati, ciascuno caratterizzato da un gradiente di temperatura specifico; dal più basso al più alto, sono: troposfera, stratosfera, termosfera ed esosfera. La troposfera è lo strato più basso e presenta un complicato sistema di nubi e foschie, strati di ammoniaca, idrosolfuro di ammonio ed acqua; le nubi di ammoniaca più alte determinano l'aspetto del pianeta e sono il principale elemento visibile dall'esterno. Tenute insieme da potenti correnti a getto (jet stream), sono organizzate in una dozzina di fasce parallele all'equatore; fasce scure si alternano a fasce più chiare, le prime dette bande, le seconde zone. Si distinguono tra loro soprattutto per i moti e le temperature: nelle bande le temperature sono più elevate e i gas hanno un moto discendente verso gli strati bassi dell'atmosfera, mentre le zone presentano temperature più basse con un moto ascensionale dei fluidi. Gli studiosi ritengono che il colore più chiaro delle zone derivi dalla presenza di ghiaccio di ammoniaca, mentre non è ancora chiaro cosa renda le bande più scure. Sebbene siano stati sviluppati due modelli per la struttura delle bande e delle correnti a getto, la loro origine ancora non è compresa. Il primo modello (shallow model, shallow significa poco profondo) prevede che le bande e le correnti a getto siano fenomeni superficiali sovrastanti un interno più stabile. Nel secondo modello (deep model, deep significa profondo), sono manifestazioni superficiali di fenomeni convettivi dell'idrogeno molecolare, che avvengono nel mantello di Giove organizzato in una serie di cilindri coassiali.L'atmosfera gioviana mostra un ampio spettro di fenomeni attivi: instabilità delle bande, vortici (cicloni ed anticicloni), tempeste e fulmini. I vortici si presentano come grandi macchie (ovali) rosse, bianche o brune. Le più grandi sono la Grande Macchia Rossa (GRS, dall'inglese Great Red Spot) e l'Ovale BA, informalmente chiamata Piccola Macchia Rossa; entrambe, così come la maggior parte della macchie più grandi, sono anticicloni. Gli anticicloni più piccoli appaiono bianchi. Si pensa che i vortici siano strutture poco profonde, che raggiungono una profondità non superiore a diverse centinaia di chilometri. Posta nell'emisfero meridionale del pianeta, la Grande Macchia Rossa è il vortice più grande conosciuto nel sistema solare.Su Giove avvengono tempeste potenti, sempre accompagnate da scariche di fulmini. Le tempeste si formano principalmente nelle bande e sono il risultato di moti convettivi dell'aria umida nell'atmosfera, che portano all'evaporazione e condensazione dell'acqua. Sono siti di intense correnti ascensionali che conducono alla formazione di nubi luminose e dense. I fulmini su Giove sono in media molto più potenti che quelli sulla Terra, tuttavia avvengono con minore frequenza e quindi complessivamente il livello medio della potenza luminosa emessa dai fulmini sui due pianeti è confrontabile.
  • A atmosfera de Júpiter é a maior atmosfera planetária do Sistema Solar. É composta principalmente de hidrogênio molecular e hélio em proporções similares às do Sol. Outros elementos e compostos químicos estão presentes em pequenas quantidades e incluem metano, amônia, sulfeto de hidrogênio e água. Embora acredite-se que a água esteja presente nas profundezas da atmosfera, sua concentração é muito baixa. A atmosfera joviana também possui oxigênio, nitrogênio, enxofre e gases nobres. A abundância destes elementos excede três vezes a do Sol.A atmosfera joviana não possui um limite interno, gradualmente transicionando em fluido no interior do planeta. De baixo para cima, as camadas atmosféricas são troposfera, estratosfera, termosfera, e exosfera. Cada camada possui seu gradiente de temperatura característicos. A camada mais baixa, a troposfera, possui um sistema complicado de nuvens, com camadas de amônia, hidrosulfeto de amônia, e água. As nuvens superiores de amônia são visíveis da superfície do planeta, e estão organizadas em um sistema de bandas paralelas ao equador, sendo limitadas por fortes correntes atmosféricas (ventos) conhecidas como jatos. As bandas alternam-se em cor: as bandas de cor mais escuras são chamadas de cinturões, enquanto as bandas de cor mais clara, de zonas. Zonas, que são mais frias que cinturões, correspondem às regiões nas quais o ar está movendo para cima, enquanto nos cinturões o ar está movendo em direção ao interior do planeta. Acredita-se que a cor das zonas seja o resultado de gelo de amônia; não se sabe ainda com certeza o mecanismo que dão aos cinturões suas cores típicas. A origem das bandas e dos jatos não é bem entendida, mas existem dois modelos. O modelo de sombra argumenta que tais bandas são fenômenos de superfície ocorrendo sobre um interior estável. No modelo profundo, as bandas e os jatos são apenas manifestações de superfície de circulação de hidrogênio molecular no interior do planeta, que é organizado em um número de ciclindros.A atmosfera jupiteriana possui vários tipos de fenômenos ativos, incluindo instabilidades das bandas, vórtices (ciclones e anticiclones), tempestades e raios. Os vórtices são grandes ovais vermelhas, brancas ou marrons, sendo que os maiores são a Grande Mancha Vermelha e a Oval BA, ambas de cor vermelha, e, como a maioria dos vórtices de tamanho considerável, são anticiclônicos. Anticiclones tendem a ser brancos. Acredita-se que os vórtices sejam estruturas relativamente rasas com profundidade não excedendo várias centenas de quilômetros. Localizada no hemisfério sul jupiteriano, a Grande Mancha Vermelha é o maior vórtice do Sistema Solar, podendo abrigar várias Terras dentro de si, e já existe por pelo menos três séculos. A Oval BA, localizada ao sul da Grande Mancha, possui um terço do tamanho, e foi formada em 2000 através da fusão de três ovais brancas menores.Júpiter possui fortes tempestades, sempre acompanhadas por raios. As tempestades são o resultado de convecção úmida na atmosfera, em conjunto com a evaporação e condensação de água. Estas regiões possuem fortes correntes de ar, que correm para cima, levando à formação de nuvens brilhantes e densas. As tempestades formam-se primariamente em cinturões. Os raios de Júpiter são mais potentes que os da Terra, mas ocorrem em menos quantidade, e os níveis de atividade de raios são comparáveis aos da Terra.
  • La atmósfera de Júpiter es la atmósfera planetaria de mayor tamaño en todo el Sistema Solar. Está compuesta principalmente por hidrógeno molecular y helio en una proporción comparable con la de una estrella; también se encuentran presentes otras sustancias químicas, aunque en pequeñas medidas, tales como el metano, amoníaco, ácido sulfhídrico y agua. Aunque la presencia de este último compuesto no se ha podido observar en forma directa, se cree que reside en las capas más profundas de la atmósfera. La abundancia de oxígeno, nitrógeno, azufre y gases nobles en la atmósfera de Júpiter supera los valores encontrados en las estrellas en una proporción cercana al 3:1.La atmósfera joviana carece de un límite inferior definido y gradualmente se transforma en el interior líquido del planeta. Las capas atmosféricas son, de inferior a superior, la troposfera, la estratosfera, la termosfera y la exosfera. Cada capa cuenta con un gradiente térmico característico. La capa inferior, la troposfera, posee un complicado sistema de nubes y brumas, compuestas por estratos de amoníaco, hidrosulfuro de amonio y agua. Las nubes de amoníaco superiores que son visibles en la "superficie" de Júpiter se encuentran organizadas en una docena de bandas zonales paralelas al ecuador, que están delimitadas por fuertes corrientes atmosféricas (vientos) conocidas como chorros de aire. Las bandas se alternan en colores: a las bandas oscuras se les llama correas, mientras que a las claras se las denomina zonas. Las zonas, que son más frías, corresponden a las corrientes de aire ascendente, mientras que las correas señalan las corrientes descendentes. Se cree que el color más claro de las zonas se debe a la presencia de hielo de amoníaco, pero se conoce con exactitud la razón del color más oscuro de las correas. El origen de la estructura en bandas y de los chorros de aire no se ha podido determinar, aunque existen dos modelos teóricos. El primer modelo sostiene que existen fenómenos en la superficie que recubren un interior estable. Según otro modelo, las bandas y los chorros de aire son simplemente una manifestación del flujo de hidrógeno molecular en el manto de Júpiter, que estaría organizado en cierta cantidad de cilindros.La atmósfera de Júpiter muestra una amplia gama de fenómenos activos, incluida la inestabilidad de las bandas, vórtices (ciclones y anticiclones), tormentas y relámpagos. Los vórtices se manifiestan como enormes manchas (ovaladas) de color rojo, blanco o marrón. Las dos manchas de mayor tamaño son la Gran Mancha Roja (GMR) y la Pequeña Mancha Roja (PMR); estas y la mayoría de las otras manchas son de características anticiclónicas. Los anticiclones más pequeños suelen ser blancos. Se cree que los vórtices son estructuras relativamente poco profundas, que no superan varios cientos de kilómetros. La GMR, que se sitúa en el hemisferio sur, es el vórtice más grande conocido en todo el Sistema Solar. Su tamaño es tal que podría envolver a varios planetas del tamaño de la Tierra, y ha existido durante al menos trecientos años. La PMR, que se encuentra al sur de la GMR, tiene una magnitud equivalente a un tercio de la anterior y se formó en el año 2000 a raíz de la combinación de tres óvalos blancos.Júpiter presenta tormentas poderosas, siempre acompañadas por relámpagos. Estas Las tormentas son un producto de la convección húmeda en la atmósfera relacionada con la evaporación y condensación del agua. Estos sitios presentan fuertes movimientos ascendentes del aire que producen la formación de nubes brillantes y densas. En general, las tormentas se forman en la región de las correas. En Júpiter los relámpagos son mucho más poderosos que en la Tierra; sin embargo, son menos frecuentes y su nivel promedio de actividad es comparable al terrestre.
  • Jüpiter'in kalın ve karmaşık bir atmosfer tabakası bulunmaktadır. Bu atmosferi oluşturan gazların bileşim açısından Güneş Sistemi'nin kökenini oluşturan Güneş Bulutsusu'nun varsayılan yapısına yakın olduğu, ve aynı şekilde güneş sisteminin ilkel bulutsudan en az farklılaşmış gezegeni olduğu tahmin edilen Jüpiter'in iç yapısını da kabaca yansıttığı düşünülür. Atmosferin iki temel bileşeni moleküler hidrojen (H2) ve helyum (He)'dur. Bu gazların moleküler dağılımı %88 - %12 civarındadır. Bunları %0.1 oranla su buharı (H2O) ve metan (CH4) ve %0.02 oranla amonyak (NH3) izler. Azot, hidrojen, karbon, oksijen, kükürt, fosfor ve diğer elementleri içeren çeşitli bileşiklere milyonda bir düzeyini geçmeyen oranlarda rastlanmıştır.Aslında gaz devlerinin belirli bir yüzeyi olduğu söylenemez, gezegenden atmosfer olarak adlandırılabilecek en dış gaz tabakasına doğru kesintisiz, yumuşak bir geçiş sözkonusudur. Atmosferin değişik katmanları arasında da çok keskin sınırlar bulunmaz. Atmosferin incelerek gezegenlerarası ortamdan ayırdedilemez hale geldiği üst sınırı gibi, basınç ve ısının çok yükseldiği, ideal gaz ortamından uzaklaşılarak gezegenin moleküler hidrojen tabakasındaki sıvı yapıya doğru geçildiği alt sınırı da belirsizdir.
  • L'atmosfera de Júpiter és l'atmosfera planetària de major grandària de tot el Sistema Solar. Està composta principalment per hidrogen molecular i heli en una proporció comparable amb la d'una estrella; també es troben presents altres elements químics, encara que en petites quantitats, com ara el metà, amoníac, àcid sulfhídric i aigua. Encara que la presència d'aquest últim compost no s'ha pogut observar de forma directa, es creu que resideix en les capes més profundes de l'atmosfera. L'abundància d'oxigen, nitrogen, sofre i gasos nobles en l'atmosfera de Júpiter supera els valors trobats en les estrelles en una proporció propera al 3:1.L'atmosfera joviana no té un límit inferior definit i gradualment es transforma en l'interior líquid del planeta. Les capes atmosfèriques són, d'inferior a superior , la troposfera, l'estratosfera, la termosfera i l'exosfera. Cada capa té un gradient tèrmic característic. La capa inferior, la troposfera, posseeix un complicat sistema de núvols i bromes, compostes per estrats d'amoníac, hidrosulfur d'amoni i aigua. Els núvols d'amoníac superiors que són visibles a la "superfície" de Júpiter es troben organitzats en una dotzena de bandes zonals paral·leles a l'equador , que estan delimitades per forts corrents atmosfèrics (vents) coneguts com a corrents en jet. Les bandes s'alternen en colors: a les bandes fosques se'ls anomena cinturons, mentre que a les clares se les denomina zones. Les zones, que són més fredes, corresponen als corrents d'aire ascendent, mentre que els cinturons assenyalen els corrents descendents. Es creu que el color més clar de les zones es deu a la presència de gel d'amoníac, no obstant, no es coneix amb exactitud la raó del color més fosc dels cinturons. L'origen de l'estructura en bandes i dels jets d'aire no s'ha pogut determinar, encara que existeixen dos models teòrics. El primer model sosté que hi ha fenòmens en la superfície que recobreixen un interior estable. Segons un altre model, les bandes i els jets d'aire són simplement una manifestació del flux d'hidrogen molecular en el mantell de Júpiter, que estaria organitzat en un cert nombre de cilindres.L'atmosfera de Júpiter mostra una àmplia gamma de fenòmens actius, inclosa la inestabilitat de les bandes, vòrtex (ciclons i anticiclons), tempestes i llamps. Els vòrtex es manifesten en enormes taques (ovalades) de color vermell, blanc o marró. Les dues taques més grans són la Gran Taca Vermella i la Petita Taca Vermella (també conegut com a Oval BA); aquestes i la majoria de les altres taques són de característiques anticiclòniques. Els anticiclons més petits solen ser blancs. Es creu que els vòrtex són estructures relativament poc profundes, que no superen diversos centenars de quilòmetres. La gran taca vermella, que se situa en l'hemisferi sud, és el vòrtex més gran conegut en tot el Sistema Solar. La seva grandària és tal que podria encabir diversos planetes de la grandària de la Terra, i ha existit durant almenys tres-cents anys. La petita taca vermella, que es troba al sud de la gran, té una magnitud equivalent a un terç de l'anterior i es va formar l'any 2000 arran de la combinació de tres ovals blancs.Júpiter presenta tempestes poderoses, sempre acompanyades per llamps. Aquestes tempestes són un producte de la convecció humida en l'atmosfera relacionada amb l'evaporació i condensació de l'aigua. Aquests llocs presenten forts moviments ascendents d'aire que produeixen la formació de núvols brillants i densos. En general, les tempestes es formen a la regió dels cinturons. En Júpiter els llamps són molt més poderosos que a la Terra, però, són menys freqüents i el seu nivell mitjà d'activitat és comparable al terrestre.
  • Атмосфе́ра Юпи́тера — крупнейшая планетная атмосфера в Солнечной системе. Преимущественно состоит из молекул водорода и гелия в пропорциях, близких к тем, что имеют место на Солнце; другие элементы присутствуют в небольших количествах, в их числе есть следующие химические соединения: метан, аммиак, сероводород и вода. Вода, как считается, находится в нижних слоях атмосферы, её непосредственно измеренная концентрация очень мала. Распространённость углерода, азота, серы и инертных газов превышают показатели Солнца примерно в три раза.Радиус = 71 492 км, Масса = 1,898х1024 тонн,Плотность = 1,33 г/см3,Сутки = 9 часов 55 минут 30 секунд, Угол орбиты = 3,12°, Температура = - 140° С, Атмосфера Юпитера настолько непрозрачна, что её нижние слои не видны. Чёткой нижней границы у атмосферы нет, она плавно переходит в океан из жидкого водорода. Различают следующие слои атмосферы (снизу вверх): тропосфера, стратосфера, термосфера и экзосфера. Каждый слой имеет свой характерный температурный градиент. Самый нижний слой, тропосфера, содержит сложную систему из облаков и туманов, включая слои аммиака, гидросульфида аммония и воды. Верхние аммиачные облака, наблюдаемые на «поверхности» Юпитера, организованы в многочисленные полосы, параллельные экватору, и ограниченные сильными зональными атмосферными потоками (ветрами), известными как «джеты» или «струи». Полосы имеют различную окраску: более тёмные полосы принято называть «поясами», а светлые — «зонами». Зоны, области атмосферного аппвелинга (восходящие атмосферные потоки) более холодны, чем пояса (области нисходящих атмосферных потоков). Предполагают, что своей более светлой окраской зоны обязаны аммиачному льду; но нельзя с уверенностью судить о том, что придаёт поясам более тёмный оттенок. Происхождение структуры из полос и джетов также достоверно неизвестно, предложено две модели этой структуры. В поверхностной модели предполагается, что это — поверхностные явления над стабильными внутренними областями. В глубинной модели предполагается, что полосы и джеты — поверхностные проявления глубинной циркуляции, протекающей в юпитерианской мантии, которая состоит из молекулярного водорода и организована в виде системы цилиндров.В атмосфере Юпитера происходят разнообразные активные явления, такие как нестабильность полос, вихри (циклоны и антициклоны), бури и молнии. Вихри выглядят как крупные красные, белые и коричневые пятна (овалы). Два крупнейших пятна — Большое красное пятно (БКП), и овал BA — имеют красноватый оттенок. Эти два и большинство других крупных пятен являются антициклонами. Маленькие антициклоны обычно бывают белыми. Предполагается, что вихри являются относительно неглубокими структурами, глубины которых не превышают нескольких сотен километров. Расположенное в южном полушарии БКП — крупнейший из известных в Солнечной системе вихрей. В пределах этого вихря могло бы разместиться несколько планет размером с Землю, и он существует уже по крайней мере 300 лет. Овал BA, который находится южнее БКП и в три раза меньше последнего, представляет собой красное пятно, сформировавшееся в 2000 году при слиянии трёх белых овалов.На Юпитере постоянно бушуют сильные бури, всегда сопровождаемые грозами. Буря — результат влажной конвекции в атмосфере, связанной с испарением и конденсацией воды. Это участки сильного восходящего движения воздуха, которое приводит к формированию ярких[прояснить] и плотных облаков. Бури формируются главным образом в областях поясов.. Разряды молний на Юпитере гораздо сильнее, чем на Земле, однако их меньше, поэтому средний уровень грозовой активности близок к земному.
  • The atmosphere of Jupiter is the largest planetary atmosphere in the Solar System. It is mostly made of molecular hydrogen and helium in roughly solar proportions; other chemical compounds are present only in small amounts and include methane, ammonia, hydrogen sulfide and water. Although water is thought to reside deep in the atmosphere, its directly measured concentration is very low. The oxygen, nitrogen, sulfur, and noble gas abundances in Jupiter's atmosphere exceed solar values by a factor of about three.The atmosphere of Jupiter lacks a clear lower boundary and gradually transitions into the liquid interior of the planet. From lowest to highest, the atmospheric layers are the troposphere, stratosphere, thermosphere and exosphere. Each layer has characteristic temperature gradients. The lowest layer, the troposphere, has a complicated system of clouds and hazes, comprising layers of ammonia, ammonium hydrosulfide and water. The upper ammonia clouds visible at Jupiter's surface are organized in a dozen zonal bands parallel to the equator and are bounded by powerful zonal atmospheric flows (winds) known as jets. The bands alternate in color: the dark bands are called belts, while light ones are called zones. Zones, which are colder than belts, correspond to upwellings, while belts mark descending air. The zones' lighter color is believed to result from ammonia ice; what gives the belts their darker colors is not known with certainty. The origins of the banded structure and jets are not well understood, though two models exist. The shallow model holds that they are surface phenomena overlaying a stable interior. In the deep model, the bands and jets are just surface manifestations of deep circulation in Jupiter's mantle of molecular hydrogen, which is organized into cylinders.The Jovian atmosphere shows a wide range of active phenomena, including band instabilities, vortices (cyclones and anticyclones), storms and lightning. The vortices reveal themselves as large red, white or brown spots (ovals). The largest two spots are the Great Red Spot (GRS) and Oval BA, which is also red. These two and most of the other large spots are anticyclonic. Smaller anticyclones tend to be white. Vortices are thought to be relatively shallow structures with depths not exceeding several hundred kilometers. Located in the southern hemisphere, the GRS is the largest known vortex in the Solar System. It could engulf two or three Earths and has existed for at least three hundred years. Oval BA, south of GRS, is a red spot a third the size of GRS that formed in 2000 from the merging of three white ovals.Jupiter has powerful storms, always accompanied by lightning strikes. The storms are a result of moist convection in the atmosphere connected to the evaporation and condensation of water. They are sites of strong upward motion of the air, which leads to the formation of bright and dense clouds. The storms form mainly in belt regions. The lightning strikes on Jupiter are hundreds of times more powerful than those seen on Earth. However, there are so few, that the amount of lightning activity is comparable to earth
dbpedia-owl:thumbnail
dbpedia-owl:wikiPageExternalLink
dbpedia-owl:wikiPageID
  • 3596046 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageLength
  • 57913 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageOutDegree
  • 186 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageRevisionID
  • 107381241 (xsd:integer)
dbpedia-owl:wikiPageWikiLink
prop-fr:année
  • 1966 (xsd:integer)
  • 1969 (xsd:integer)
  • 1974 (xsd:integer)
  • 1976 (xsd:integer)
  • 1979 (xsd:integer)
  • 1981 (xsd:integer)
  • 1995 (xsd:integer)
  • 1997 (xsd:integer)
  • 1998 (xsd:integer)
  • 1999 (xsd:integer)
  • 2000 (xsd:integer)
  • 2001 (xsd:integer)
  • 2002 (xsd:integer)
  • 2003 (xsd:integer)
  • 2004 (xsd:integer)
  • 2005 (xsd:integer)
  • 2006 (xsd:integer)
  • 2007 (xsd:integer)
  • 2008 (xsd:integer)
prop-fr:auteur
  • Andrew P. Ingersoll
  • Bagenal, F.; Dowling, T.E.; McKinnon, W.B.
  • R.V. Yelle
  • Sarah Yang
prop-fr:coauteurs
  • Timothy E. Dowling; Peter J. Gierasch; Glenn S. Orton; Peter L. Read; Agustin S´anchez-Lavega; Adam P. Showman; Amy A. Simon-Miller; Ashwin R. Vasavada
  • Miller, S.
prop-fr:consultéLe
  • 2007-06-14 (xsd:date)
  • 2007-06-16 (xsd:date)
  • 2007-06-21 (xsd:date)
  • 2008-02-27 (xsd:date)
  • 2008-10-10 (xsd:date)
  • 2008-10-16 (xsd:date)
  • 2008-11-16 (xsd:date)
prop-fr:date
  • 2004-04-21 (xsd:date)
prop-fr:doi
  • 10.100600 (xsd:double)
  • 10.100700 (xsd:double)
  • 10.101600 (xsd:double)
  • 10.102900 (xsd:double)
  • 10.103800 (xsd:double)
  • 10.108800 (xsd:double)
  • 10.112600 (xsd:double)
  • 10.117500 (xsd:double)
prop-fr:encyclopedia
  • Jupiter: The Planet, Satellites and Magnetosphere
prop-fr:format
  • PDF
  • pdf
  • Revised edition
prop-fr:gaz
prop-fr:id
  • Ingersoll2004
  • Sanchez-LavegaOrtonHuesoal2008
  • Yelle2004
prop-fr:isbn
  • 521410088 (xsd:integer)
  • 571180264 (xsd:integer)
  • 750304480 (xsd:integer)
  • 933346867 (xsd:integer)
  • 1560986859 (xsd:integer)
  • 9783540006817 (xsd:double)
prop-fr:journal
  • Science
  • Journal of the Atmospheric Sciences
  • Space Sci.Rev.
prop-fr:langue
  • anglais
  • en
prop-fr:lieu
  • Cambridge
  • Londres
  • Massachusetts
  • Washington
  • Bristol, Philadelphia
prop-fr:légende
  • La Grande Tache Rouge prise par Voyager 1.
prop-fr:mois
  • 2 (xsd:integer)
  • Septembre
prop-fr:nom
  • Hockey
  • Atreya
  • Baines
  • Encrenaz
  • Go
  • Guillot
  • Miller
  • Morales
  • Owen
  • Peterson
  • Rogers
  • Smith
  • al.
  • de Pater
  • Beatty
  • Jennings
  • Kirk
  • Knight
  • Lockwood
  • Marcus
  • Stone
  • al
  • Barnet
  • Irwin
  • Seiff
  • Wong
  • Youssef
  • Beebe
  • Cuzzi
  • Reese
  • Gladstone
  • Mills
  • Hammel
  • Ingersoll
  • Niemann
  • Ridpath
  • Orton
  • Kunde
  • Solberg
  • Peek
  • Busse
  • Aurnou
  • Aylword
  • Bhardwaj
  • Chaiki
  • Flasar
  • Hiempel
  • Hueso
  • L'atmosphère de Jupiter
  • Mahaffy
  • McKim
  • Metig
  • Milliword
  • Sanchez-Lavega
  • Showman
  • Simon-Miller
  • Vasavada
  • Wicht
prop-fr:numéro
  • 1 (xsd:integer)
  • 2 (xsd:integer)
  • 3 (xsd:integer)
  • 4 (xsd:integer)
  • 5 (xsd:integer)
  • 6 (xsd:integer)
  • 5218 (xsd:integer)
prop-fr:numéroD'édition
  • 4 (xsd:integer)
  • 19 (xsd:integer)
prop-fr:oclc
  • 8318939 (xsd:integer)
  • 39464951 (xsd:integer)
  • 39733730 (xsd:integer)
  • 219591510 (xsd:integer)
  • 224014042 (xsd:integer)
prop-fr:pages
  • 14 (xsd:integer)
  • 22.857000 (xsd:double)
  • 24 (xsd:integer)
  • 74 (xsd:integer)
  • 89 (xsd:integer)
  • 105 (xsd:integer)
  • 107 (xsd:integer)
  • 121 (xsd:integer)
  • 136 (xsd:integer)
  • 193 (xsd:integer)
  • 226 (xsd:integer)
  • 239 (xsd:integer)
  • 255 (xsd:integer)
  • 266 (xsd:integer)
  • 295 (xsd:integer)
  • 319 (xsd:integer)
  • 321 (xsd:integer)
  • 437 (xsd:integer)
  • 491 (xsd:integer)
  • 495 (xsd:integer)
  • 498 (xsd:integer)
  • 951 (xsd:integer)
  • 981 (xsd:integer)
  • 1183 (xsd:integer)
  • 1243 (xsd:integer)
  • 1471 (xsd:integer)
  • 1582 (xsd:integer)
  • 1740 (xsd:integer)
  • 1935 (xsd:integer)
prop-fr:pmid
  • 15319491 (xsd:integer)
  • 17800430 (xsd:integer)
  • 17834994 (xsd:integer)
  • 17932285 (xsd:integer)
prop-fr:pression
  • 20 (xsd:integer)
prop-fr:prénom
  • Jonathan
  • A.
  • Adam
  • Alan
  • Andrew
  • Ashraf
  • G. W.
  • George
  • H. B.
  • Ian
  • J. R.
  • John H.
  • M.
  • Peter H.
  • R.
  • R. J.
  • S.
  • Steve
  • Sushil K.
  • Thomas
  • Moritz
  • Tristan
  • F.M.
  • H.B.
  • I.
  • V.G.
  • Johannes
  • Patric
  • Alvin
  • B. A.
  • Kelly J.
  • D.E.
  • G.S.
  • Andrew P.
  • A.S.
  • Therese
  • G. S.
  • P.R.
  • Anil
  • M.H.
  • F.H.
  • K.H.
  • S.K.
  • T.C.
  • Ah-San
  • Amy A.
  • Ashvin R.
  • Bertrand Meigh
  • C. D.
  • Carolyn Collins
  • Christopher Y.
  • Don B.
  • Elmer J.
  • G. Randal
  • Glen S.
  • H. Gordon
  • Hans Jorg
  • J. Kelly
  • Jeffrey N.
  • Kevin H.
  • Philip S.
  • Reta
  • Tony C.D.
prop-fr:publi
  • 2 (xsd:integer)
prop-fr:périodique
  • Nature
  • Icarus
  • Science
  • Sky and Telescope
  • Reviews of Geophysics
  • Journal of the British Astronomical Association
  • American Astronomical Society
  • Journal of Atmospheric Sciences
  • Journal of Goephysical Research
  • Planet. Space Sci.
  • Planetary and Space Sciences
  • Reports on Progress in Physics
  • Space Sci. Rev.
prop-fr:quantitéGaz
  • 0.1
  • 0.02
  • 1.0E-4
  • 2.0E-4
  • <0,0001 %
  • ~13 %
  • ~86 %
prop-fr:responsabilité
  • éd.
prop-fr:titre
  • The Jupiter system through the eyes of Voyager 1
  • Jovian atmospheric dynamics: an update after Galileo and Cassini
  • A comparison of the interiors of Jupiter and Saturn
  • Composition and origin of the atmosphere of Jupiter—an update, and implications for the extrasolar giant planets
  • The accelerating circulation of Jupiter’s Great Red Spot
  • Researcher predicts global climate change on Jupiter as giant planet's spots disappear
  • P. B. Molesworth's discovery of the great South Tropical Disturbance on Jupiter, 1901
  • A comparison of the atmospheres of Jupiter and Saturn: deep atmospheric composition, cloud structure, vertical mixing, and origin
  • Auroral emissions of the giant planets
  • Simulation of equatorial and high-latitude jets on Jupiter in a deep convection model
  • Dynamics of Jupiter's cloud bands
  • Dynamics of Jupiter’s Atmosphere
  • Evolution Of The Oval Ba During 2004–2005
  • Jupiter in 1998/99
  • Jupiter in 1999/2000. II: Infrared wavelengths
  • Jupiter the Giant Planet
  • Jupiter's Shrinking Red Spot
  • Jupiter’s Thermosphere and Ionosphere
  • Norton's Star Atlas and Reference Handbook
  • On Jupiter's Rate of Rotation
  • The Giant Planet Jupiter
  • The New Solar System
  • The Planet Jupiter: The Observer's Handbook
  • Jupiter’s ammonia clouds—localized or ubiquitous?
  • ISO observations of the giant planets and Titan: what have we learnt?
  • Recent measures of the latitude and longitude of Jupiter's red spot
  • Coupled Clouds and Chemistry of the Giant Planets – a Case for Multiprobes
  • Jupiter’s Atmospheric Composition from the Cassini Thermal Infrared Spectroscopy Experiment
  • The Merger of Two Giant Anticyclones in the Atmosphere of Jupiter
  • Giant Planets of Our Solar System. Atmospheres, Composition, and Structure
  • Thermal structure of Jupiter's atmosphere near the edge of a 5-μm hot spot in the north equatorial belt
  • Giant Planet Ionospheres and Thermospheres: the Importance of Ion-Neutral Coupling
  • A simple model of convection in the Jovian atmosphere
  • Polar Lightning and Decadal-Scale Cloud Variability on Jupiter
  • Galileo's Planet: Observing Jupiter Before Photography
  • The dynamics of jovian white ovals from formation to merger
  • Depth of the strong Jovian jet from a planetary scale disturbance driven by storms
  • Hubble Space Telescope Imaging of Neptune's Cloud Structure in 1994
prop-fr:url
prop-fr:urlTexte
  • http://adsabs.harvard.edu/abs/2003Icar..162...74Y
  • http://ads.ari.uni-heidelberg.de/abs/1976Icar...29..255B
  • http://www.britastro.org/jupiter/JBAA-118-1_GRS-paper.pdf
  • http://www.sciencedirect.com/science?_ob=ArticleURL&_udi=B6WGF-458NDPY-4W&_user=10&_rdoc=1&_fmt=&_orig=search&_sort=d&view=c&_version=1&_urlVersion=0&_userid=10&md5=fc23be21d731324661cdc47b4d26073b
  • http://www.britastro.org/jupiter/JBAA113-Jup9900_II-IR.pdf
  • http://www.britastro.org/jupiter/JBAA111_Jup98.pdf
  • http://www.agu.org/pubs/crossref/2000.../1998RG000046.shtml
prop-fr:volume
  • 5 (xsd:integer)
  • 26 (xsd:integer)
  • 29 (xsd:integer)
  • 31 (xsd:integer)
  • 38 (xsd:integer)
  • 47 (xsd:integer)
  • 51 (xsd:integer)
  • 53 (xsd:integer)
  • 68 (xsd:integer)
  • 103 (xsd:integer)
  • 107 (xsd:integer)
  • 111 (xsd:integer)
  • 113 (xsd:integer)
  • 116 (xsd:integer)
  • 118 (xsd:integer)
  • 149 (xsd:integer)
  • 162 (xsd:integer)
  • 204 (xsd:integer)
  • 268 (xsd:integer)
  • 305 (xsd:integer)
  • 318 (xsd:integer)
  • 438 (xsd:integer)
  • 451 (xsd:integer)
prop-fr:wikiPageUsesTemplate
prop-fr:éditeur
  • Cambridge University Press
  • Smithsonian Books
  • Institute of Physics Publishing
  • Faber and Faber Limited
  • Harlow: Addison Wesley Longman Ltd.
  • Sky Publishing Corporation
  • Springer and Praxis Publishing
  • UC Berkeley News
prop-fr:épaisseur
  • 5000.0
dcterms:subject
rdfs:comment
  • L’atmosphère de Jupiter est la plus importante des atmosphères des planètes du système solaire. Elle est composée principalement d'hydrogène et d'hélium ; les autres composants chimiques sont présents seulement en petite quantité, dont le méthane, l'ammoniac, le sulfure d'hydrogène et l'eau. Ce dernier composant n'a pas été observé directement mais il se trouverait dans les profondeurs de l'atmosphère.
  • 목성의 대기는 태양계에서 가장 큰 행성 대기이다. 짙은 빛깔을 띠고 있으며, 대부분이 수소 분자와 헬륨으로 이루어졌다. 메탄, 암모니아, 황화 수소, 물과 같은 다른 화합물도 적은 양으로 존재한다. 물이 대기에 깊숙이 상주해 있을 것으로 여겨지지만 직접적으로 측정된 농도는 매우 적은 수준이다. 목성 대기의 산소, 질소, 황, 비활성 기체 성분비는 태양의 세 배를 넘는다. 대기층의 두께는 약 3,000km 정도이며 내부에서 방출되는 열과 빠른 자전 운동으로 인해 아주 복잡한 운동을 한다.구름층의 두께는 약 150km정도로 추정되며 풍속이 초당 180m 이상인 제트기류가 형성된다.목성의 대기에는 두 개의 짙은 띠가 있었으나 2010년 5월 관측 결과 남쪽의 띠 하나가 사라진 상태로 확인되었다. 정확한 원인은 아직 밝혀지지 않았다.
  • 木星の大気は、太陽系で最も大きい木星の大気圏である。ほとんどが水素分子とヘリウムから構成され、大気における両者の比率は太陽とほぼ同じである。メタン、アンモニア、硫化水素、水等のその他の化学物質も少量存在する。水は大気の深くにあると考えられているが、直接測定される量は非常に少ない。酸素、窒素、硫黄、希ガスの量は、太陽より3倍程度多い。木星には地殻がなく、大気は明確な境界なく徐々に液体状の木星の内部に遷移していく。下限から上限に向けて、大気の層は、対流圏、成層圏、熱圏、外気圏に分けられる。それぞれの層は、温度勾配によって特徴付けられる。最下層の対流圏は、複雑な雲のシステムを持ち、アンモニア、水硫化アンモニウム、水の層で構成される。木星の地表から見える上層のアンモニアの雲は、赤道に平行な数十の帯状であり、ジェットとして知られる赤道に平行な強い風によって区切られている。帯は色が異なり、暗い帯はベルト、明るい帯はゾーンと呼ばれる。ベルトよりも冷たいゾーンは上昇気流、ベルトは下降気流に相当する。ゾーンの明るい色は、アンモニアの氷のためであると考えられているが、ベルトの暗い色の原因は分かっていない。帯状構造とジェットの起源は良く分かっていないが、2つのモデルが提案されている。浅灘モデルでは、これらは、安定な惑星内部を覆う表面の現象であるとし、深層モデルでは、バンドやジェットは、水素分子から構成される木星の円筒状のマントルの深層循環が表面に表れているものであるとする。木星の大気は、低気圧や嵐、雷等の様々な活発な現象を見せる。低気圧や高気圧による渦巻きは、赤色、白色、茶色等の大きな楕円形の斑点を形成する。そのうち最大のものは、大赤斑とオーバルBAで、どちらも赤色である。これら2つやその他の大きな斑点のほとんどは、高気圧である。より小さな高気圧は、白色になる傾向がある。このような渦巻きは、深さ数100kmを超えない比較的浅い構造であると考えられている。南半球に位置する大赤斑は、太陽系で既知の最も大きな渦巻きである。地球をいくつか飲み込むほどの大きさであり、少なくとも300年は存在し続けてきた。大赤斑の南にあるオーバルBAは、大赤斑の3分の1程度の赤い斑点で、2つの白いオーバルが融合して2000年に形成された。木星には、常に雷を伴う強力な嵐が吹いている。この嵐は大気中の水分の対流と、水の蒸発と凝縮の結果である。大気が強く上昇する場所では、明るく濃い雲が形成される。嵐は、主にベルトの領域で発生する。木星の雷は、地球のものよりも強力であるが、回数は少なく、平均的な雷の活動レベルは、地球と同程度である。
  • The atmosphere of Jupiter is the largest planetary atmosphere in the Solar System. It is mostly made of molecular hydrogen and helium in roughly solar proportions; other chemical compounds are present only in small amounts and include methane, ammonia, hydrogen sulfide and water. Although water is thought to reside deep in the atmosphere, its directly measured concentration is very low.
  • L'atmosfera de Júpiter és l'atmosfera planetària de major grandària de tot el Sistema Solar. Està composta principalment per hidrogen molecular i heli en una proporció comparable amb la d'una estrella; també es troben presents altres elements químics, encara que en petites quantitats, com ara el metà, amoníac, àcid sulfhídric i aigua. Encara que la presència d'aquest últim compost no s'ha pogut observar de forma directa, es creu que resideix en les capes més profundes de l'atmosfera.
  • Атмосфе́ра Юпи́тера — крупнейшая планетная атмосфера в Солнечной системе. Преимущественно состоит из молекул водорода и гелия в пропорциях, близких к тем, что имеют место на Солнце; другие элементы присутствуют в небольших количествах, в их числе есть следующие химические соединения: метан, аммиак, сероводород и вода. Вода, как считается, находится в нижних слоях атмосферы, её непосредственно измеренная концентрация очень мала.
  • La atmósfera de Júpiter es la atmósfera planetaria de mayor tamaño en todo el Sistema Solar. Está compuesta principalmente por hidrógeno molecular y helio en una proporción comparable con la de una estrella; también se encuentran presentes otras sustancias químicas, aunque en pequeñas medidas, tales como el metano, amoníaco, ácido sulfhídrico y agua.
  • A atmosfera de Júpiter é a maior atmosfera planetária do Sistema Solar. É composta principalmente de hidrogênio molecular e hélio em proporções similares às do Sol. Outros elementos e compostos químicos estão presentes em pequenas quantidades e incluem metano, amônia, sulfeto de hidrogênio e água. Embora acredite-se que a água esteja presente nas profundezas da atmosfera, sua concentração é muito baixa. A atmosfera joviana também possui oxigênio, nitrogênio, enxofre e gases nobres.
  • L'atmosfera di Giove è la più estesa atmosfera planetaria del sistema solare. È composta principalmente da idrogeno molecolare ed elio - con proporzioni simili alla loro abbondanza nel Sole - con tracce di metano, ammoniaca, acido solfidrico ed acqua; quest'ultima non è stata finora rilevata ma si ritiene che sia presente in profondità.
  • Jüpiter'in kalın ve karmaşık bir atmosfer tabakası bulunmaktadır. Bu atmosferi oluşturan gazların bileşim açısından Güneş Sistemi'nin kökenini oluşturan Güneş Bulutsusu'nun varsayılan yapısına yakın olduğu, ve aynı şekilde güneş sisteminin ilkel bulutsudan en az farklılaşmış gezegeni olduğu tahmin edilen Jüpiter'in iç yapısını da kabaca yansıttığı düşünülür. Atmosferin iki temel bileşeni moleküler hidrojen (H2) ve helyum (He)'dur. Bu gazların moleküler dağılımı %88 - %12 civarındadır.
rdfs:label
  • Atmosphère de Jupiter
  • Atmosfera de Júpiter
  • Atmosfera de Júpiter
  • Atmosfera di Giove
  • Atmosphere of Jupiter
  • Atmósfera de Júpiter
  • Jüpiter'in atmosferi
  • Атмосфера Юпитера
  • 木星の大気
  • 목성의 대기
owl:sameAs
http://www.w3.org/ns/prov#wasDerivedFrom
foaf:depiction
foaf:isPrimaryTopicOf
is dbpedia-owl:wikiPageDisambiguates of
is dbpedia-owl:wikiPageRedirects of
is dbpedia-owl:wikiPageWikiLink of
is foaf:primaryTopic of